Avui, Jesús ens dóna una lliçó de “santa prudència”, perfectament compatible amb l'audàcia i valentia. En efecte, Ell —que no tem proclamar la veritat— decideix retirar-se, en conèixer que —tal com ja havien fet amb Joan Baptista— els seus enemics també volien matar-lo a Ell: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar» (Lc 13,31). —Si a qui passà fent el bé els seus detractors intentaren fer-li mal, no t'estranyi que també tu pateixis persecucions, tal com ens ho anuncià el Senyor.

«Quan Jesús va saber que Joan havia estat empresonat, es retirà a Galilea» (Mt 4,12). Seria imprudent desafiar els perills sense un motiu proporcionat. Solament en l'oració discernim quan el silenci o la inactivitat —deixar passar el temps— són símptomes de saviesa, o de covardia i manca de fortalesa. La paciència, ciència de la pau, ajuda a decidir amb serenor en els moments difícils, si no perdem la visió sobrenatural.

«Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena» (Mt 4,23). Ni les amenaces, ni la por al què diran o les possibles crítiques poden fer-nos retrocedir de fer el bé. Els qui estem cridats a esdevenir sal i llum, operadors del bé i de la veritat, no podem cedir davant el xantatge de l'amenaça, que tantes vegades no passarà de ser un perill hipotètic o merament verbal.

Decidits, audaços, sense cercar excuses per a posposar l'acció apostòlica per a “després”. Diuen que «el “després” és l'adverbi dels vençuts». Per això, sant Josepmaria recomanava «una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d'avui en vuit, sinó d'avui a demà (...)».

Complir la voluntat de Déu, ser justos en qualsevol ambient, i seguir el dictamen de la consciència ben formada exigeix una fortalesa que hem de demanar per a tots, perquè el perill de la covardia és gran. —Demanem a la nostra Mare del Cel que ens ajudi a complir sempre i en tot la voluntat de Déu, tot imitant la seva fortalesa al peu de la Creu.