Avui, l'Església ens recorda un resum de la nostra “actitud de vida” («D’aquests dos manaments tota la Llei en depèn, i els Profetes»: Mt 22,40). Sant Mateu i sant Marc ho posen en boca de Jesucrist; sant Lluc, d'un fariseu. Sempre en forma de diàleg. Probablement li haurien fet al Senyor preguntes similars en altres ocasions. Jesús respon amb el començament del Shemà: oració composta per dues citacions del Deuteronomi i una del llibre dels Nombres, que els jueus fervents recitaven, si més no, dos cops al dia: «Escolta Israel! El Senyor el teu Déu (...)». Bo i recitant-la hom té consciència de Déu en el quefer quotidià, alhora que recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de tots els “deuets” i el proïsme com a un mateix. Després, en acabar el Sant Sopar, i amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús pronuncia un “nou manament”: estimar-nos com Ell mateix ens estima, amb “força divina” (cf. Jn 14,34-35).

Cal la decisió de practicar de fet aquest dolç precepte —més que comandament, és elevació i capacitat— en el capteniment amb els altres: homes i coses, treball i repòs, esperit i matèria, perquè tot és criatura de Déu.

D'altra banda, en ser amarats per l'Amor de Déu, que ens toca en tot el nostre ésser, restem capacitats per a respondre “divinament” a aquest Amor. Déu Misericordiós no solament foragita el pecat del món (cf. Jn 1,29), sinó que ens divinitza, som “partícips” (sols Jesús és Fill per Naturalesa) de la naturalesa divina; som fills del Pare en el Fill per l'Esperit Sant. A sant Josepmaria li agradava parlar de “divinització”, expressió que té arrelament en els Pares de l'Església. Per exemple, escrivia sant Basili: «Així com els cossos clars i transparents, quan reben la llum, comencen a irradiar llum per si mateixos, així també rellueixen els qui han estat il·luminats per l'Esperit. Això comporta el do de la gràcia, alegria interminable, permanència en Déu... i la fita màxima: la Divinització». Desitgem-ho!