Avui, el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no són res més que aparença: «Totes les seves obres les fan per tal de ser vistos pels homes» (Mt 23,5). I, a més, caient en la incoherència, «ja que diuen i no fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany en buscar només l'aprovació o l'admiració dels homes. D'això en depèn la seva consistència. Per si mateixos no són res més que patètica vanitat, orgull absurd, buidor... niciesa.

Des dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau d'orella: «Si un dia en menjàveu [dels fruits de l'arbre del coneixement i del mal], se us obririen els ulls i seríeu igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi, ens fem dir: “rabí”, “pare” i “guies”... i tants altres ampul·losos qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens correspon. És l'actitud farisaica.

Els deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al contrari: «El qui és més gran de vosaltres serà el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un únic Pare, tots ells són germans. Com sempre, l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el diumenge passat, «Estimaràs el Senyor, el teu Déu (...), el teu proïsme com a tu mateix» (Mt 22,37.39).

Tota la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo estimo Déu’, però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització —cada cop més urgent— ens demana fidelitat, confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, Senyor» (Sl 16,11).