Avui, l'evangelista de la misericòrdia de Déu ens exposa dues paràboles de Jesús que il·luminen la conducta divina envers els pecadors que tornen al bon camí. Amb la imatge tan humana de l'alegria, ens revela la bondat de Déu que es complau en el retorn del qui s'havia allunyat del pecat. És com un tornar a la casa del Pare (com dirà més explícitament a Lc 15,11-32). El Senyor no va venir a condemnar el món, sinó a salvar-lo (cf. Jn 3,17), i ho va fer acollint els pecadors que amb plena confiança «se li apropaven [a Jesús] (...) per a escoltar-lo» (Lc 15,1), ja que Ell els guaria l'ànima com un metge guareix el cos dels malalts (cf. Mt 9,12). Els fariseus es tenien per bons i no sentien necessitat del metge, i és per a ells —diu l'evangelista— que Jesús proposà les paràboles que llegim avui.

Si nosaltres ens sentim espiritualment malalts, Jesús ens atendrà i se n'alegrarà que hi acudim. Si, en canvi, com els orgullosos fariseus penséssim que no ens cal demanar perdó, el Metge diví no podria obrar en nosaltres. Sentir-nos pecadors ho hem de fer cada vegada que recitem el Parenostre, ja que hi diem «perdoneu les nostres culpes...». I com li hem d'agrair que ho faci! Com també hem de sentir agraïment pel sagrament de la reconciliació que ha posat al nostre abast tan compassivament. Que la supèrbia no ens el faci menystenir. Sant Agustí ens diu que Jesucrist, Déu Home, ens donà exemple d'humilitat per a guarir-nos del “tumor” de la supèrbia, «ja que gran misèria és l'home superb, però més gran misericòrdia és el Déu humil».

Diguem encara que la lliçó que Jesús dóna als fariseus és exemplar també per a nosaltres; no podem fer fora de la nostra vora els pecadors. El Senyor vol que ens estimem com Ell ens ha estimat (cf. Jn 13,34) i hem de sentir gran goig quan puguem portar a la pleta una ovella esgarriada o recobrar una moneda perduda.