Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
No us penseu que el Senyor de tots els homes reculi davant de ningú: la grandesa no l'impressiona ni poc ni molt, perquè, tant els petits com els grans, ell els ha fets, i de tothom té la mateixa providència, però examinarà els poderosos amb més rigor. Us parlo, doncs, a vosaltres, sobirans, perquè aprengueu la saviesa i no us desencamineu. Déu tindrà per sants els qui guarden santament una conducta santa, i els qui l'han apresa tindran qui els defensi davant d'ell. Anheleu, doncs, escoltar les meves paraules, deliu-vos per sentir-les, i aprendreu a comportar-vos com cal.
Quan jo declaro: «Ni que sigueu déus, ni que sigueu tots fills de l'Altíssim», com qualsevol home, morireu, com han caigut tants governants.
Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?». I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».
«Es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies»
P. Conrad J. MARTÍ i Martí OFM (Valldoreix, Barcelona, Espanya)Avui, Jesús passa vora nostre per a fer-nos viure l'escena esmentada més amunt, amb un caire real, en la persona de tants marginats com hi ha a la nostra societat, els quals esguarden els cristians per trobar-hi la bondat i l'amor de Jesús. En temps del Senyor, els leprosos formaven part de l'estament dels marginats. De fet, aquells deu leprosos anaren a trobar Jesús «a l'entrada d'un poble» (Lc 17,12), car ells no podien entrar a les poblacions, ni els era permès apropar-se a la gent («s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar»).
Amb una mica d'imaginació, cadascú de nosaltres pot reproduir la imatge de marginats de la societat, que tenen nom com nosaltres: immigrants, drogoaddictes, delinqüents, malalts de sida, gent en atur, pobres... Jesús vol guarir-los, remeiar llurs sofrences, resoldre els seus problemes; i ens demana col·laboració de forma desinteressada, gratuïta, eficaç... per amor.
A més, apropem a cadascú de nosaltres la lliçó que dóna Jesús. Som pecadors i necessitats de perdó, som pobres que tot ho esperem d'Ell. Seríem capaços de dir com el leprós «Jesús, mestre, tingues pietat de mi» (cf. Lc 17,13)? Sabem recórrer a Jesús amb pregària profunda i confiada?
Imitem el leprós guarit, que torna a Jesús a donar-li gràcies? De fet, només «un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu» (Lc 17,15). Jesús troba a faltar els altres nou: «No eren deu, els qui han quedat purs? On són els altres nou?» (Lc 17,17). Sant Agustí donà la següent sentència: «‘Gràcies a Déu!’: no hi ha res que hom pugui dir amb major brevetat (...) ni fer amb major utilitat que aquestes paraules». Per tant, nosaltres, com agraïm a Jesús el gran do de la vida, pròpia i de la família; la gràcia de la fe, la santa Eucaristia, el perdó dels pecats...? No ens passa que alguna vegada no li donem gràcies per l'Eucaristia, tot i participar-hi amb freqüència? L'Eucaristia és —no en dubtem— la nostra millor vivència de cada dia.
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Què retornarem al Senyor per tot el bé que ens ha fet? Déu és tan bo que ni remuneració no ens exigeix: en té prou si l’estimem pel que Ell ens ha donat» (Sant Basili el Gran)
«Cal que l’home honori el Creador tot oferint, un una acció de gràcies i de lloança, tot allò que d’Ell ha rebut. L’home no pot perdre el sentit d’aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres, pot reconèixer i saldar com a criatura feta a imatge i semblança de Déu» (Sant Joan Pau II)
«Com que el Crist mateix és present en el sagrament de l’altar, cal retre-li un culte d’adoració. La visita al Santíssim Sagrament és una prova de gratitud, un signe d’amor i un deure d’adoració envers el Crist, Senyor nostre» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.418)