Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
A la cara del davant del tron i a les altres cares hi havia quatre vivents, plens d'ulls mirant enfora i mirant endintre. El primer vivent semblava un lleó, el segon, un vedell, el tercer era com si tingués una cara humana, i el quart, com una àguila en ple vol. Cadascun dels quatre tenia sis ales, i estaven plens d'ulls que miraven a tot el voltant i cap al tron. Dia i nit no paraven de repetir: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir». I mentre aquells vivents glorificaven el qui seu al tron i viu pels segles dels segles, mentre l'honoraven i li donaven gràcies, els vint-i-quatre ancians es prosternaven davant el qui seu al tron, el qui viu pels segles dels segles, l'adoraven i deixaven davant d'ell les seves corones tot dient: «Senyor, Déu nostre, sou digne de rebre la glòria, l'honor i el poder, perquè vós heu creat tot l'univers. Quan res no existia, vós vau voler que tot fos creat».
Lloeu-lo al so dels corns, lloeu-lo amb arpes i lires, lloeu-lo amb tambors i danses, lloeu-lo al so de flautes i corda.
Lloeu-lo amb címbals sonors, lloeu-lo amb címbals triomfants. Que lloï el Senyor tot el que respira.
I després d’haver dit això, caminava al davant, tot pujant a Jerusalem.
© Albada Editorial / evangeli.net
«Negocieu mentre vinc»
P. Pere SUÑER i Puig SJ (Barcelona, Espanya)Avui, l'Evangeli ens proposa la paràbola de les mines: una quantitat de diners que aquell noble va repartir entre els seus servents, abans de marxar de viatge. Primer, fixem-nos en l'ocasió que provoca la paràbola de Jesús. Ell anava “pujant” a Jerusalem, on l'esperava la passió i la conseqüent resurrecció. Els deixebles «pensaven que es manifestaria el regne de Déu de seguida» (Lc 19,11). És en aquestes circumstàncies que Jesús proposa aquesta paràbola. Amb ella, Jesús ens ensenya que hem de fer rendir els dons i qualitats que Ell ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir les mines —més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i comdemnat.
El cristià, doncs, ha d'esperar —és clar!— la tornada del seu Senyor, Jesús. Però amb dues condicions, si vol que la trobada sigui amistosa. La primera és que defugi la curiositat malsana de voler saber l'hora de la tornada solemne i victoriosa del Senyor. Vindrà, diu en un altre lloc, quan menys ho pensem. Fora, doncs, cabòries sobre això. Esperem amb esperança, però en una espera confiada sense malsana curiositat. La segona és que no perdem el temps. L'espera de l'encontre i del final joiós no pot ser excusa per a no prendre'ns seriosament el moment present. Precisament, perquè la joia i el goig de l'encontre final serà tant millor quant sigui l'aportació que cadascú hagi fet per a la causa del regne en la vida present.
No manca, tampoc aquí, el greu advertiment de Jesús als que es rebel·len contra Ell: «I pel que fa a aquells enemics meus que no volgueren que regnés sobre ells, porteu-los aquí i mateu-los davant meu!» (Lc 19,27).
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Quan el cristià mata el seu temps en la terra, es posa en perill de matar el seu Cel» (Sant Josepmaria)
«Qualsevol ambient, també el més llunyà i impracticable, pot convertir-se en un lloc on fer rendir els talents. No existeixen situacions o llocs exclosos a la presència i al testimoniatge cristià» (Francesc)
«(...) Cada home es constitueix ‘hereu’, rep uns ‘talents’ que enriqueixen la seva identitat i que ell ha de fer fructificar. Amb raó, cada persona es deu amb abnegació a les comunitats de què forma part (...)» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.880)