La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts IV de durant l'any

1ª Lectura (2S 8,9-10.14b.24-25a.30—19,3): En aquells dies, Absalom es trobà amb els homes de David: cavalcava una mula i en passar la mula sota el brancatge d'una gran alzina, se li agafà el cap a l'arbre, quedà penjat entre el cel i la terra, i la mula s'escapà. Un home que el veié avisà Joab que havia vist Absalom penjat a l'arbre. Joab prengué tres dards i els clavà al cor d'Absalom.

David seia entre els dos portals de la ciutat. El sentinella, que havia pujat a la muralla, al terrat del portal, veié un home que corria tot sol. El sentinella cridà i ho notificà al rei. El rei digué: «Si ve sol, és que porta bones noves». El rei digué a Ahimaàs, el primer missatger: «Aparta't i queda't aquí». Ell s'apartà i esperà. Després arribà el cusita i digué: «Que el rei, el meu senyor, rebi la bona nova que avui el Senyor li ha fet justícia contra tots els qui s'havien revoltat». El rei preguntà: «Està bé el jove Absalom?». Respongué el cusita: «Que els enemics del rei, el meu senyor, i tots els qui es revolten per fer-li mal acabin com aquest jove».

El rei, trasbalsat, pujà al pis superior del portal de la ciutat i arrencà a plorar, cridant, entre sanglots: «Fill meu Absalom, fill meu, fill meu Absalom! Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, fill meu Absalom!». Van fer saber a Joab que el rei plorava i es dolia per Absalom. Aquell dia la victòria es convertí en dol de tot l'exèrcit, perquè sentien dir que el rei estava desconsolat per la mort del seu fill.
Salm responsorial: 85
R/. Escolteu, Senyor, escolteu i responeu-me.
Escolteu, Senyor, escolteu i responeu-me, que soc un pobre desvalgut. Guardeu la meva vida, que soc un fidel vostre. Salveu el vostre servent que en vós confia.

Sou el meu Déu, compadiu-me, Senyor, que tot el dia clamo a vós. Doneu aquest goig al vostre servent; a vós elevo la meva ànima.

Vós, Senyor, sou indulgent i bo, ric en l'amor per a tothom qui us invoca. Senyor, escolteu la meva pregària, escolteu la meva súplica.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 8,17): Al·leluia. Crist portava les nostres malalties, ens descarregava dels nostres dolors. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 5,21-43): En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».

Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum —que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.

«Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal»

Mn. Francesc PERARNAU i Cañellas
(Girona, Espanya)

Avui l'Evangeli ens presenta dos miracles de Jesús que ens parlen de la fe de dues persones ben diferents. Tant Jaire —un dels caps de la sinagoga— com aquella dona malalta mostren una gran fe: Jaire està segur que Jesús pot guarir la seva filleta, mentre aquella bona dona confia en què un mínim contacte amb la roba de Jesús serà suficient per a lliurar-la d'una malaltia molt greu. I Jesús, perquè són persones de fe, els concedeix el favor que havien anat a buscar.

La primera va ser ella, aquella que pensava que no era digna que Jesús li dediqués temps, la que no s'atrevia a molestar el Mestre ni a aquells jueus tan influents. Sense fer soroll s'acosta i, tocant la vora del mantell de Jesús, “arrenca” la seva guarició, i ella tot seguit ho nota en el seu cos. Però Jesús, que sap el que ha passat, no la vol deixar marxar sense adreçar-li unes paraules: «Filla, la teva fe t'ha salvat; vés-te'n en pau, i queda lliure del teu mal» (Mc 5,34).

A Jaire, Jesús li demana una fe encara més gran. Com Déu ja havia fet amb Abraham en l'Antic Testament, demanarà una fe contra tota esperança, la fe de les coses impossibles. Li varen comunicar a Jaire la terrible notícia que la seva filleta tot just acabava de morir. Ens podem imaginar el gran dolor que l'envairia en aquell moment, i potser la temptació de la desesperació. I Jesús, que ho havia sentit, li diu: «No temis, tingues fe només» (Mc 5,36). I com aquells patriarques antics, creient contra tota esperança, va veure com Jesús tornava a la vida la seva filleta estimada.

Dues grans lliçons de fe per nosaltres. Des de les pàgines de l'Evangeli, Jaire i la dona que patia hemorràgies, juntament amb tants altres, ens parlen de la necessitat de tenir una fe incommovible. Podem fer nostra aquella bonica exclamació evangèlica: «Senyor, sí que crec, però fes que cregui amb més força» (Mc 9,24).