Avui considerem la pregària com a combat de la fe i victòria de la perseverança. A "Gènesis" (cap. 32), aquella misteriosa lluita —"cos a cos", entre Jacob i Déu— anuncia quelcom del que avui contemplem en "l'hemorroisa" i en Jaire.

L'oració requereix confiança, proximitat, un "cos a cos" simbòlic amb Déu, tal com actua la dona que patia el flux de sang: "només que li pugui tocar...". La "lluita" connota força d'ànim, perseverança, tenacitat per tal d'assolir allò que hom desitja davant d'un Déu que beneeix, si bé roman sempre misteriós, quasi com inassolible. Si l'objecte del desig és la relació amb Déu, la seva benedicció i el seu amor, aleshores la lluita culmina en el reconeixement de la pròpia debilitat, que venç precisament quan s'abandona a les mans misericordioses de Déu: "la teva fe t'ha salvat".

—Quan ja ningú no m'escolta, quan ja no puc invocar ningú, quan el problema sembla desbordar tota esperança —tal era la situació de Jaire— aleshores Déu encara m'escolta i m'ajuda.