Avui, l'Evangeli ens ofereix el diàleg, senzill i profund a la vegada, entre Jesús i Simó Pere, diàleg que podríem fer nostre: enmig de les aigües tempestuoses d'aquest món, ens esmercem en nedar contra corrent, tot buscant la bona pesca d'un anunci de l'Evangeli que obtingui una resposta fructuosa...

I és aleshores quan ens cau a sobre, indefectiblement, la dura realitat; les nostres forces no són suficients. Necessitem alguna cosa més: la confiança en la Paraula d'aquell que ens ha promès que mai no ens deixarà sols. «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes» (Lc 5,5). Aquesta resposta de Pere la podem entendre en relació a les paraules de Maria a les noces de Canà: «Feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5). I és en el compliment confiat de la voluntat del Senyor quan el nostre treball resulta profitós.

I tot, malgrat la nostra limitació de pecadors: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador» (Lc 5,8). Sant Ireneu de Lió descobreix un aspecte pedagògic en el pecat: qui és conscient de la seva naturalesa pecadora és capaç de reconèixer la seva condició de criatura, i aquest reconeixement ens posa davant l'evidència d'un Creador que ens ultrapassa.

Solament qui, com Pere, ha sabut acceptar la seva limitació està en condicions d'acceptar que els fruits del seu treball apostòlic no són seus, sinó d'Aquell de qui se n'ha servit com d'un instrument. El Senyor crida els Apòstols per a ser pescadors d'homes, però el veritable pescador és Ell: el bon deixeble no és més que la xarxa que arreplega la pesca, i aquesta xarxa solament és efectiva si actua com ho van fer els Apòstols: deixant-ho tot i seguint el Senyor (cf. Lc 5,11).