La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns V de durant l'any

1ª Lectura (Gn 1,1-19): Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l'oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües. Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum existí. Déu veié que la llum era bona de debò. Déu la separà de la foscor i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües per separar unes aigües de les altres». Déu va fer el firmament i separà les aigües que hi ha sota de les de sobre el firmament. I va ser així. Déu veié que el firmament era bo, i li donà el nom de «cel». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué: «Que les aigües de sota el cel es reuneixin totes en un indret i apareguin els continents». I va ser així. I Déu donà als continents el nom de «terra», i a les aigües reunides, el de «mar». Déu ho veié, i era bo. Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herbes que facin llavor i arbres fruiters de tota mena que donin fruit amb la seva llavor per tota la terra». I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu ho veié i era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

Déu digué: «Que hi hagi al firmament del cel uns llumeners que separin el dia de la nit, i assenyalin les festivitats, els dies i els anys i, des del firmament del cel, il·luminin la terra». I va ser així. Déu va fer els dos astres gegants: un de més gran que regnés sobre el dia, i un de més petit, que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, regnessin sobre el dia i la nit i separessin la llum de la foscor. Déu ho veié i era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Salm responsorial: 103
R/. Que s'alegri el Senyor contemplant el que ha fet.
Beneeix el Senyor, ànima meva. Senyor, Déu meu, que en sou, de gran. Aneu vestit d'esplendor i de majestat, us embolcalla la llum com un mantell.

Assentàreu la terra sobre uns fonaments, incommovible per segles i segles. La cobríreu amb el mantell dels oceans, les aigües sepultaven les muntanyes.

De les fonts, en feu brollar torrents, que s'escolen entre les muntanyes; a les seves ribes nien els ocells, refilen entre les branques.

Que en són, de variades, Senyor, les vostres obres, i totes les heu fetes amb saviesa. La terra és plena de les vostres criatures. Beneeix el Senyor, ànima meva.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 4,23): Al·leluia. Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota malaltia. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 6,53-56): En aquell temps, quan hagueren fet la travessia del llac, Jesús i els seus deixebles tocaren terra a Genesaret i van fondejar. Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer. Ells començaren a recórrer tota la regió, i la gent anava duent-li els malalts en lliteres allà on sentien a dir que era. A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.

«Així que desembarcaren, la gent el va reconèixer»

Mn. Joaquim MONRÓS i Guitart
(Tarragona, Espanya)

Avui contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús arribà tot portant la salvació per a les ànimes. El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això, no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre, malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents, amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.

Quan es tracta d'una “malaltia” de l'ànima (habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).

Si el germà “malalt” és algú constituït en pública autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a més de resar— en cercar l'oportunitat per a transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre testimoni sobre la veritat.

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut, potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús guaria sobretot quan n'hi havia alguns que «posaven» (situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien de menester remei.

«Tots els qui el tocaven quedaven curats»

Fr. John GRIECO
(Chicago, Estats Units)

Avui, a l'Evangeli del dia, veiem el magnífic "poder del contacte" amb la persona de Nostre Senyor: «Posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats» (Mc 6,56). El més mínim contacte físic pot obrar miracles per aquells que s'aproximen al Crist amb fe. El seu poder de guarir brolla des del seu cor amorós i s'estén fins i tot als seus vestits. Ambdós, la seva capacitat i el seu desig ple de curar, són abundants i de fàcil accés.

Aquest passatge pot ajudar-nos a meditar com estem rebent Nostre Senyor en la Sagrada Comunió. Combreguem amb la fe que aquest contacte amb el Crist pot obrar miracles en les nostres vides? Més que un simple tocar «la borla del seu mantell», nosaltres rebem realment el Cos del Crist als nostres cossos. Més que una simple guarició de les nostres malalties físiques, la Comunió sana les nostres ànimes i els garanteix la participació en la pròpia vida de Déu. Sant Ignasi d'Antioquia, així, considerava l'Eucaristia com la «medicina de la immortalitat i l'antídot per a prevenir-nos de la mort, de manera que produeix allò que eternament nosaltres hem de viure en Jesucrist».

L'aprofitament d'aquesta "medicina d'immortalitat" consisteix a ser guarits de tot allò que ens separa de Déu i dels altres. Ser guarits pel Crist en l'Eucaristia, per tant, implica superar el nostre envaniment. Tal com ensenya Benet XVI, «nodrir-se del Crist és el camí per a no romandre aliens o indiferents davant la situació dels germans (...). Una espiritualitat eucarística, aleshores, és un autèntic antídot enfront l'individualisme i l'egoisme que, sovint, caracteritzen la vida quotidiana, mena al descobriment de la gratuïtat, de la centralitat de les relacions, a partir de la família, amb particular atenció en alleujar les ferides de les desintegrades».

De la mateixa manera que aquells que foren curats de les seves malalties tocant els seus vestits, nosaltres també podem ser guarits del nostre egoisme i del nostre aïllament dels altres mitjançant la recepció amb fe de Nostre Senyor.