Avui hi ha set de Déu, hi ha frenesí per a trobar un sentit a l'existència i l'actuació pròpies. El boom de l'interès esotèric ho demostra, però les teories auto-redemptores no serveixen. A través del profeta Jeremies, Déu lamenta que el seu poble hagi comés dos mals: l'abandonaren a Ell, font d'aigües vives, i s'han excavat cisternes, cisternes esquerdades que no retenen l'aigua (cf. Jr 2,13).

Els n'hi ha que vagaregen pel mig de pseudo-filosofies i pseudo-religions —cecs que guien uns altres cecs (cf. Lc 6,39)— fins que descoratjats, com sant Agustí, amb l'esforç propi i la gràcia de Déu, es converteixen, perquè descobreixen la coherència i transcendència de la fe revelada. En paraules de sant Josepmaria Escrivà, «La gent té una visió plana, arran de terra, de dues dimensions. —Quan visquis vida sobrenatural, obtindràs de Déu la tercera dimensió: l'alçada, i amb ella, el relleu, el pes i el volum».

Benet XVI il•luminà molts aspectes de la fe amb textos científics i textos pastorals plens de suggeriments, com la seva trilogia "Jesús de Natzaret". He observat com molts no-catòlics s'orienten amb els seus ensenyaments (i amb els de Joan Pau II). Això no és casual, ja que no hi ha arbre bo que doni fruit dolent, ni hi ha arbre dolent que doni fruit bo (cf. Lc 6,43).

Es podrien donar grans passes en l'ecumenisme, si hi hagués més bona voluntat i més amor a la Veritat (molts no es converteixen per prejudicis i lligams socials, que no haurien de ser cap fre, però que ho són). En qualsevol cas, donem gràcies a Déu per aquests regals (Joan Pau II no dubtava en afirmar que el Concili Vaticà II és el gran do de Déu a l'Església en el segle XX); i demanem per la Unitat, la gran intenció de Jesucrist, per la qual Ell mateix pregà en l'Última Cena.