Avui, el Crist ens surt a l'encontre. Tots som Bartimeu: aquest invident, pel costat del qual passà Jesús, i que saltà cridant fins que el Senyor li va fer cas. Pot ser que tinguem un nom un pèl més agraciat... però la nostra humana flaquesa (moral) és semblant a la ceguesa que patia el nostre protagonista. Tampoc nosaltres no aconseguim veure que Crist viu en els nostres germans i, així, els tractem com els tractem. Potser no reeixim en veure en les injustícies socials, en les estructures de pecat, una crida feridora als nostres ulls per a un compromís social. Probablement no capim que «hi ha més alegria en donar que en rebre», que «Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics» (Jn 15,13). Veiem fosc allò que és nítid: que els espills del món condueixen a la frustració, i que les paradoxes de l'Evangeli, després de la dificultat, produeixen fruit, realització i vida. Som veritablement dèbils visuals, no per eufemisme, sinó en realitat: la nostra voluntat debilitada pel pecat enfosqueix la veritat en la nostra intel·ligència i escollim allò que no ens convé.

Solució: començar a cridar, és a dir, pregar humilment «Jesús, tingues compassió de mi!» (Mc 10,48). I cridar més com més t'increpin, et desanimin o et desanimis: «I l’increpaven molts perquè callés, però ell cridava molt més...» (Mc 10,48). Cridar que és també demanar: «Rabbuní, que hi vegi» (Mc 10,51). Solució: donar, com ell, un salt en la fe, créixer més enllà de les nostres certeses, fiar-se de qui ens estimà, ens creà i vingué a redimir-nos i restà entre nosaltres en l'Eucaristia.

El Papa Joan Pau II ens ho deia amb la seva vida: les seves llargues hores de meditació —tantes que el seu Secretari deia que pregava “massa”— ens diuen clarament que «el qui prega canvia la història».