Avui, la Santa Església brinda a la nostra consideració —per la paraula de Crist— la realitat de la resurrecció i les propietats dels cossos ressuscitats. En efecte, l'Evangeli ens narra l'encontre de Jesús amb els saduceus, els quals —mitjançant un cas hipotètic rebuscat— li presenten una dificultat en relació a la resurrecció dels morts, veritat en la que ells no hi creien.

Li diuen que, si una dona envidua set vegades, «de quin d’ells serà muller» (Mc 12,23). Cerquen, així, posar en ridícul la doctrina de Jesús. El Senyor, però, desfà aquesta dificultat en exposar que, «quan, doncs, hagin ressuscitat d’entre els morts, ni prenen muller ni es mariden, sinó que són com àngels en el cels» (Mc 12,25).

I, donada l'ocasió, Nostre Senyor aprofita la circumstància per tal d'afirmar l'existència de la resurrecció, tot citant allò que Déu digué a Moisès en l'episodi de la bardissa: «Jo soc el Déu d’Abraham i el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob», i afegeix: «No és Déu de morts, sinó de vius» (Mc 12,26-27). Aquí Jesús els reprotxa com n'estan d'errats, perquè no entenen ni l'Escriptura ni el poder de Déu; és més, aquesta veritat ja estava revelada en l'Antic Testament: així ho ensenyaren Isaïes, la mare dels Macabeus, Job i d'altres.

Sant Agustí descrivia així la vida d'eterna i amorosa comunió: «No patiràs allí límits ni estretors en posseir-ho tot; ho tindràs tot, i el teu germà també ho tindrà tot; perquè vosaltres dos, tu i ell, esdevindreu un, i aquest únic tot també tindrà Aquell que us posseeixi a ambdós».

Nosaltres, lluny de dubtar de les Escriptures i del poder misericordiós de Déu, adherits amb tot l'enteniment i el cor a aquesta veritat esperonadora, ens gaudim de no restar frustrats en la nostra set de vida, plena i eterna, la qual cosa ens és garantida en el mateix Déu, en la seva glòria i felicitat. Davant d'aquesta invitació divina, no ens queda sinó fomentar les nostres ànsies de veure Déu, el desig de romandre per sempre regnant juntament amb Ell.