La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimecres X de durant l'any

1ª Lectura (1R 18,20-39): En aquells dies, el rei Acab convocà tot el poble a la muntanya del Carmel i reuní també tots els profetes de Baal. Elies digué al poble: «Fins quan heu d'estar així? Si el Senyor és el Déu veritable, seguiu-lo, i si és Baal, seguiu Baal». El poble no va saber què contestar. Llavors Elies digué: «De tots els profetes del Senyor jo sóc l'únic que he quedat, mentre els profetes de Baal són quatre-cents cinquanta. Porteu dos vedells; que ells en triïn un, que el tallin a trossos i el posin sobre la llenya de l'altar, però que no encenguin el foc. Jo prepararé l'altre vedell, el posaré sobre la llenya del meu altar, i tampoc no encendré el foc. Vosaltres invocareu el nom del vostre déu i jo invocaré el nom del Senyor; aquell dels dos que respondrà encenent el foc, és el Déu veritable».

El poble trobà bé la proposta i Elies digué als profetes de Baal: «Trieu un dels vedells i prepareu-lo primer vosaltres, que sou més colla. Invoqueu el nom del vostre déu, però no encengueu el foc». Ells prengueren el vedell que els van donar, el prepararen i des del matí fins al migdia estigueren invocant el nom de Baal cridant-li: «Baal, escolteu-nos». Però no arribava cap resposta; ells no paraven de saltar al voltant de l'altar que havien fet. A migdia, Elies es posà a riure's d'ells i els deia: «Crideu més fort, homes, crideu més fort. No vol dir que no sigui déu, però potser ara està capficat, o té feina o és fora de casa. Qui sap si dorm, però ja es despertarà». Ells baladrejaven tant com podien i s'esgarrinxaven amb punyals o amb llances fins que la sang els corria per sobre. Van estar delirant des del migdia fins vora mitja tarda, que era l'hora de presentar l'ofrena; però no arribava cap resposta ni els en feia cas ningú.

Aleshores Elies cridà tot el poble: «Acosteu-vos». I tots hi van anar, i reconstruí l'altar del Senyor, que havia estat enderrocat. Prengué dotze pedres, per representar les dotze tribus dels fills de Jacob, aquell Jacob a qui el Senyor havia fet sentir la seva paraula per dir-li que el seu nom, d'ara endavant, seria Israel. Amb aquestes pedres reconstruí l'altar dedicat al nom del Senyor. Un cop reconstruït, el rodejà amb un regueró on cabien tres o quatre galledes, s'arreglà la llenya, tallà a trossos el vedell i el posà a sobre. Després digué a la gent: «Ompliu quatre gerres d'aigua i aboqueu-les sobre la víctima». Quan ho hagueren fet, els digué: «Torneu-hi». Ells hi van tornar, i els digué encara: «Torneu-hi una altra vegada». A la tercera vegada, l'aigua rajava per tots costats i es va omplir el regueró.

Ja era l'hora de presentar l'ofrena. Elies s'acostà a l'altar i digué: «Senyor, Déu d'Abraham, d'Isaac i d'Israel: Que tothom, a Israel, sàpiga avui que vós sou Déu i jo sóc servidor vostre, i la vostra paraula m'ha manat tot el que fins ara he fet. Escolteu-me, Senyor, escolteu-me. Que aquest poble reconegui que vós sou l'únic Déu: convertiu el seu cor». A l'instant va caure el foc del Senyor, va consumir la víctima, la llenya, les pedres i el fang, i va eixugar l'aigua del regueró. En veure-ho, tot el poble es prosternà amb el front fins a terra i repetia: «El Senyor és l'únic Déu, el Senyor és l'únic Déu!».
Salm responsorial: 15
R/. Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Jo dic: «Senyor, ningú com vós no em fa feliç».

Multipliquen els seus ídols, s'entenen amb altres déus. Les meves mans no els duran cap ofrena, els meus llavis no diran els seus noms.

Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió. Sempre tinc present el Senyor; amb ell a la dreta, mai no cauré.

M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre.
Versicle abans de l'Evangeli (Ps 24,4-5): Al·leluia. Déu meu, feu que aprengui els vostres camins, guieu-me en la vostra veritat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 5,17-19): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel.

«No he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud»

Mn. Miquel MASATS i Roca (Girona, Espanya)

Avui escoltem del Senyor: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; (...) sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). En l'Evangeli d'avui, Jesús ensenya que l'Antic Testament és part de la Revelació divina: Déu primerament es donà a conèixer als homes mitjançant els profetes. El Poble escollit es reunia els dissabtes a la sinagoga per tal d'escoltar la Paraula de Déu. Així com un bon israelita coneixia les Escriptures i les posava en pràctica, als cristians ens cal la meditació freqüent —diària, si fos possible— de les Escriptures.

En Jesús tenim la plenitud de la Revelació. Ell és el Verb, la Paraula de Déu, que s'ha fet home (cf. Jn 1,14), que ve a nosaltres per a donar-nos a conèixer qui és Déu i com ens estima. Déu espera de l'home una resposta d'amor, manifestada en el compliment dels seus ensenyaments: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments» (Jn 14,15).

Del text de l'Evangeli d'avui en trobem una bona explicació en la Primera Carta de sant Joan: «Estimar Déu vol dir guardar els seus manaments. I els seus manaments no són feixucs» (1Jn 5,3). Guardar els manaments de Déu garanteix que l'estimem amb obres i de veritat. L'amor no és només un sentiment, sinó que vol a la vegada obres, obres d'amor, viure el doble precepte de la caritat.

Jesús ens ensenya la malícia de l'escàndol: «Aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel» (Mt 5,19). Perquè —com diu sant Joan— «el qui afirma: ‘Jo el conec’, però de fet no guarda els seus manaments, és un mentider, i la veritat no està en ell» (1Jn 2,4).

A la vegada ensenya la importància del bon exemple: «Aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel» (Mt 5,19). El bon exemple és el primer element de l'apostolat cristià.

La nova web d'evangeli.net ja està disponible. Esperem que la distribució dels continguts i les noves funcionalitats facilitin la lectura i meditació de l'Evangeli i el seu comentari.