Avui, just en començar un nou any litúrgic, fem el propòsit de renovar la nostra il·lusió i la nostra lluita personal amb vista a la santedat, pròpia i de tots. Ens hi convida la pròpia Església, tot recordant-nos en l'Evangeli d'avui la necessitat d'estar sempre preparats, sempre “enamorats” del Senyor: «Però vosaltres pareu atenció, no sigui que els vostres cors s’ofusquin pel llibertinatge i l’embriaguesa i les preocupacions d’aquesta vida» (Lc 21,34).

Notem, però, un detall que és important entre enamorats: aquesta actitud d'alerta —de preparació— no pot ser intermitent, sinó que ha d'esdevenir permanent. Per això, ens diu el Senyor: «Per tant, vigileu pregant en tot moment» (Lc 21,36). En tot moment!: aquesta és la justa mesura de l'amor. La fidelitat no es fa a base d'un “ara sí, ara no”. És, per tant, molt convenient que el nostre ritme de pietat i de formació espiritual sigui un ritme habitual (dia a dia i setmana a setmana). Tant de bo si cada jornada de la nostra vida la vivim amb mentalitat d'estrenar-nos; tant de bo si cada matí —en desvetllar-nos— reeixim a dir: —Avui torno a néixer (gràcies, Déu meu!); avui torno a rebre el baptisme; avui torno a fer la Primera Comunió; avui em torno a casar... Per a perseverar amb tarannà eixerit, cal “re-estrenar-se” i renovar-se.

En aquesta vida no hi tenim estada permanent. Arribarà el dia en què «les potències dels cels trontollaran» (Lc 21,26). Bon motiu per a romandre en estat d'alerta! Però, en aquest Advent, l'Església afegeix un motiu molt bonic per a la nostra joiosa preparació: certament, un dia els homes «veuran el Fill de l’home que ve en un núvol, amb gran poder i glòria» (Lc 21,27), ara, però, Déu arriba a la terra amb mansuetud i discreció; en forma de nadó, fins al punt que «Crist es va veure embolcallat dins d'una menjadora» (Sant Ciril de Jerusalem). Només un esperit atent descobreix en aquest Infant la magnitud de l'amor de Déu i la seva salvació (cf. Sl 84,8).