Avui, per tres vegades ens pregunta Jesucrist: «¿Què heu sortit a contemplar al desert?»; «¿Què hi heu sortit a veure?» (Lc 7,24.25; cf. Lc 7,26).

Avui sembla com si Jesús volgués desfer de nosaltres aquell afany per la curiositat estèril, la suficiència dels fariseus i mestres de la Llei que menyspreaven el pla de Déu sobre ells, rebutjant la crida de Joan (cf. Lc 7,30). “Saber de Déu” només, no salva, ho sabem; cal conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo; cal una resposta des de dins, sincera, humil, agraïda.

«Van sentir la predicació de Joan i es feren batejar per ell, i reconegueren així que Déu és just» (Lc 7,29): ve ara la salvació. Com predicava sant Joan Crisòstom, ara ve no el temps de ser examinats, sinó el temps del perdó. Ara i avui és el moment, Déu és a prop, cada cop més a prop nostre, perquè és bo, perquè és just i ens coneix a fons, i per això ple d'amor que perdona; perquè espera cada tarda el nostre retorn de fills cap a casa, per abraçar-nos.

I ens regala aquest seu perdó i aquesta seva presència; trenca tota distància amb nosaltres; truca a la nostra porta. Humil, pacient, ara truca al teu cor: en el teu desert, en la teva soledat, en el teu fracàs, en la teva incapacitat, vol que hi vegis el seu amor.

Hem de sortir de les nostres comoditats i luxes per a enfrontar-nos amb la realitat tal com és: distrets pel consum i l'egoisme, hem oblidat què espera Déu de nosaltres. Desitja el nostre amor, ens vol per a Ell. Ens vol veritablement pobres i senzills, per a poder-nos donar notícia del que, malgrat tot, encara esperem: —Sóc amb tu, no tinguis por, confia en mi.

Entrant dins nostre, diguem ara amb veu quieta: —Senyor, tu que coneixes com sóc i m'acceptes, obre'm el cor a la teva presència; vull acceptar el teu amor, vull acollir-te ara que vens, en el silenci i la pau.