Avui, la litúrgia de la paraula ens convida a considerar el meravellós exemple de sant Josep. Ell fou extraordinàriament sacrificat i delicat amb la seva promesa Maria.

No hi ha dubte que ambdós eren persones excel·lents, enamorats entre ells com cap altra parella. Però, alhora, cal reconèixer que l'Altíssim volgué que llur amor esponsalici travessés circumstàncies molt exigents.

Ha escrit el Papa Joan Pau II que «el cristianisme és la sorpresa d'un Déu que s'ha posat a favor de la seva criatura». De fet, ha estat Ell qui ha pres la “iniciativa”: per a venir a aquest món no ha esperat a que féssim mèrits. Amb tot, Ell proposa la seva iniciativa, no la imposa: gairebé —diríem— Déu ens demana “permís”. A Santa Maria se li proposà —no se li imposà!— la vocació de Mare de Déu: «Ell, que havia tingut el poder de crear-ho tot a partir del no-res, va negar-se a refer el que havia estat profanat si no hi concorria Maria» (Sant Anselm).

Però Déu, no solament ens demana permís, sinó també contribució amb els seus plans, i contribució heroica. I així fou en el cas de Maria i Josep. En concret, el Nen Jesús necessità uns pares. Més encara: necessità l'heroisme dels seus pares, que varen haver d'esforçar-se molt per a defensar la vida del “petit Redemptor”.

El que és ben bonic és que Maria revelà molt pocs detalls del seu infantament: un fet tan emblemàtic és relatat amb només dos versets (cf. Lc 2,6-7). En canvi, fou més explícita en parlar de la delicadesa que el seu espòs Josep tingué amb Ella. El fet fou que «abans de viure junts es trobà que havia concebut en el seu ventre per obra de l’Esperit Sant» (Mt 1,19), i per tal de no córrer el risc d'infamar-la, Josep hauria preferit desaparèixer discretament i renunciar al seu amor (circumstància que el desafavoria socialment). Així, abans que hagués estat promulgada la llei de la caritat, sant Josep ja la practicà: Maria (i el tracte just amb ella) fou la seva llei.