Avui ens sorprenem en veure Jesús i el Baptista batejant com en "paral·lel". Sí, diem "en paral·lel", però... això sols succeeix aparentment, perquè Joan el Baptista remet a Jesús, que és el Messies, el "nou Moisès", el Profeta tan esperat, aquell que ve per a donar-nos Déu. «Què ha portat [Jesús]? La resposta és molt senzilla: Déu. Ha portat Déu» (Benet XVI).

En conseqüència i immediatament Joan esclareix el sentit del baptisme: realment, es tracta d'una purificació, però «es distingeix de les acostumades ablucions religioses» d'aquell temps, i —com afirmà el papa Benet— «ha de ser la consumació concreta d'un canvi que determina d'un mode nou i per a sempre tota la vida». Així, doncs, el baptisme cristià comporta un canvi tan radical com un néixer de nou fins al punt d'esdevenir un nou ésser.

Purificació, certament, però amb vista a despullar-se de l'home vell, morir a un mateix i —per la gràcia— néixer a una nova vida: la vida divina, quelcom que «ningú no pot aconseguir (...) si no li ho donen des del cel» (Jn 3,28). El Concili II d'Orange ensenyà que «estimar Déu és exclusivament un do de Déu. Ell mateix que, sense ser estimat, estima, ens concedí que l'estiméssim. Vàrem ser estimats quan encara li érem desagradables, per tal que se'ns concedís quelcom amb què agradar-li».

Heus aquí, doncs, la nostra tasca per la santedat: aprofundir en la humilitat amb vista a obrir espai a l'acció de Déu i deixar-li fer. Allò que importa no és sobretot el que jo faci, sinó que Ell actuï en mi: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). I la nostra alegria serà més completa com més desaparegui el propi jo i més present es faci l'Espòs en el nostre cor i en les nostres obres».