La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: 12 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

1ª Lectura (1Jn 5,14-21): Estimats, tenim la seguretat que Déu ens escolta, sempre que li demanem alguna cosa d'acord amb el seu pla d'amor. D'aquí ve la plena confiança amb què ens acostem a ell. Sabent, doncs, que ens escolta en tot el que li demanem, sabem també que podem donar per concedides les peticions que li hem fet.

Si algú veu que un germà peca, però el seu pecat no és dels que porten a la mort, ha de pregar Déu que li doni la vida, i Déu la hi donarà. Parlo d'aquells pecats que no porten a la mort. N'hi ha que hi porten fatalment: no és en aquest cas que jo dic que pregui per demanar la vida. Tot comportament dolent és un pecat, però hi ha pecats que no porten a la mort. Sabem que no hi ha cap fill de Déu que pequi; perquè el guarda l'Unigènit de Déu, i per això el Maligne no el pot tocar. Sabem que nosaltres som de Déu, i que el món sencer està sotmès al Maligne. Sabem també que ha vingut el Fill de Déu i ens ha fet el do de poder conèixer l'Únic Veritable: Nosaltres estem en el Déu veritable, ja que estem en el seu Fill Jesucrist. Ell és el Déu veritable i la vida eterna. Fillets, guardeu-vos dels ídols.
Salm responsorial: 149
R/. El Senyor estima el seu poble.
Canteu al Senyor un càntic nou, canteu les seves lloances davant dels qui l'estimen. Se sent feliç Israel del qui l'ha creat, s'alegren del seu rei els fills de Sió.

Lloen el seu nom, el lloen tot dansant, acompanyen els seus cants amb els tambors i les cítares. Perquè el Senyor estima el seu poble, coronarà de triomf els humils.

Els fidels celebren la seva glòria, des dels seus rengles aclamen plens de goig; mentre els seus llavis glorifiquen Déu. És la glòria reservada als qui l'estimen.
Versicle abans de l'Evangeli (---): Al·leluia. El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Jn 3,22-30): En aquell temps, Jesús se n'anà amb els seus deixebles al territori de Judea. S'hi va estar un cert temps amb ells i batejava. També Joan batejava, a Enon, prop de Salim, on hi havia molta aigua, i la gent hi anava a fer-se batejar. Llavors Joan encara no havia estat tancat a la presó.

Alguns dels deixebles de Joan es van posar a discutir amb un jueu sobre els ritus de purificació. Aleshores anaren a trobar Joan i li digueren: «Rabí, aquell que era amb tu a l'altra banda del Jordà i de qui tu vas donar testimoni, ara bateja i tothom va cap a ell». Joan respongué: «Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. Vosaltres mateixos sou testimonis del que vaig declarar: ‘Jo no sóc pas el Messies, sinó que he estat enviat davant d'ell’. El qui té l'esposa és l'espòs, però l'amic de l'espòs, que és present i l'escolta, té una gran joia quan sent la veu de l'espòs. També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa. Ell ha de créixer, i jo he de minvar».

«Ell ha de créixer, i jo he de minvar»

Mn. Antoni CAROL i Hostench
(Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui ens sorprenem en veure Jesús i el Baptista batejant com en "paral·lel". Sí, diem "en paral·lel", però... això sols succeeix aparentment, perquè Joan el Baptista remet a Jesús, que és el Messies, el "nou Moisès", el Profeta tan esperat, aquell que ve per a donar-nos Déu. «Què ha portat [Jesús]? La resposta és molt senzilla: Déu. Ha portat Déu» (Benet XVI).

En conseqüència i immediatament Joan esclareix el sentit del baptisme: realment, es tracta d'una purificació, però «es distingeix de les acostumades ablucions religioses» d'aquell temps, i —com afirmà el papa Benet— «ha de ser la consumació concreta d'un canvi que determina d'un mode nou i per a sempre tota la vida». Així, doncs, el baptisme cristià comporta un canvi tan radical com un néixer de nou fins al punt d'esdevenir un nou ésser.

Purificació, certament, però amb vista a despullar-se de l'home vell, morir a un mateix i —per la gràcia— néixer a una nova vida: la vida divina, quelcom que «ningú no pot aconseguir (...) si no li ho donen des del cel» (Jn 3,28). El Concili II d'Orange ensenyà que «estimar Déu és exclusivament un do de Déu. Ell mateix que, sense ser estimat, estima, ens concedí que l'estiméssim. Vàrem ser estimats quan encara li érem desagradables, per tal que se'ns concedís quelcom amb què agradar-li».

Heus aquí, doncs, la nostra tasca per la santedat: aprofundir en la humilitat amb vista a obrir espai a l'acció de Déu i deixar-li fer. Allò que importa no és sobretot el que jo faci, sinó que Ell actuï en mi: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). I la nostra alegria serà més completa com més desaparegui el propi jo i més present es faci l'Espòs en el nostre cor i en les nostres obres».