Avui celebrem sant Pau Miki i companys, màrtirs del Japó en el segle XVI. Ells, com els onze apòstols el dia de l’Ascensió de Jesucrist (cf. Mt 28,17), també anaren a la “muntanya”: en el seu cas va ser la “muntanya” de la crucifixió, esdevinguda a la ciutat de Nagasaki. En la commemoració dels màrtirs —bo i parafrasejant unes paraules del Papa Francesc— es compleix més que mai allò que la història de l’Església «és gloriosa pel fet de ser història de sacrificis».

La narració del martiri d’aquests sants descriu l’ambient de pregària quan romanien crucificats i encara vius: ¿quina millor adoració que aquella confiada oració, quan estaven donant testimoni d’amor a Déu per sobre de tot, inclús per sobre de la pròpia vida? «El germà Martí entonava alguns salms per donar gràcies a la bondat divina, i hi afegia el verset: “In manus tuas, Domine”. També el germà Francesc Blanc, amb veu molt clara, donava gràcies a Déu (...)» (d’un autor coetani; “La Història del martiri dels sants Pau Miki i el seus companys”).

A més, la mateixa narració ens fa saber com Pau Miki —des de la creu estant— va aprofitar fins el darrer instant per provar d’apropar els propis botxins a Déu: «Jo perdono de bon grat el rei i tots els qui em maten, i els prego que vulguin iniciar-se en el baptisme cristià». Tota situació, tota circumstància, per més adversa que sembli, d’una manera o altre, és una oportunitat per a evangelitzar. En efecte, «els mals del nostre món no haurien de ser excuses per a reduir la nostra entrega i el nostre fervor: mirem-los com a desafiaments per a créixer» (Papa Francesc). Ajut no ens en mancarà mai; Jesús no ens envia a la missió de qualsevol manera. Ell ens ha dit: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).