Avui agraïm a la Divina Providència la seva bondat en rescatar de l’esclavatge més humiliant la jove Bakhita i conduir-la fins l’amable servei de Déu. Josefina Bakhita fou raptada (sostreta als seus pares) quan encara era una nena. Fins a cinc vegades fou venuda i revenuda en mercats d’esclaus, patint tota mena de vexacions i mals tractaments.

El darrer “amo” que tingué, un membre del cos consular d’Itàlia al Sudan, la tractà de mode amable i cordial. En realitat, però, no fou aquest el seu darrer “amo”. A Itàlia —on hagué de retornar el diplomàtic— Josefina conegué l’autèntic “Amo”, el veritable Senyor. Un Gran Senyor que s’havia deixat maltractar a la Creu per a defensar la nostra llibertat! Ell és el Bon Espòs que ens ha rescatat del pitjor dels esclavatges: la orfenesa de Déu, la llunyania de Déu.

Bakhita significa “afortunada”. En efecte, tot prenent el nom de Josefina, el 1890 tingué la fortuna de rebre el baptisme i saber-se filla de Déu. Alguns anys més tard aquesta verge admirable es lliurà a l’Espòs a través de l’Institut Santa Magdalena de Canosa (les Mares Canosianes). En topar-se amb Déu, el sofriment viscut fou per a Josefina una escola d’esperança, un oli que animava la torxa de la fe en Déu.

Pensem en el nostre cas: quan m’ha costat trobar Déu? ¿Quin preu estic disposat a pagar per tal de mantenir encesa aquesta torxa? Perquè, no ho oblidem, la comoditat — per no dir la tebiesa— instal•lada en les nostres societats en atordeix i... després arribem tard: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora» (Mt 25,13).

Duguem, doncs, al nostre cor l’oració col•lecta de la missa d’aquesta santa: «Oh, Crist, a qui les santes verges com Josefina Bakhita t’han estimat com a únic espòs, concediu-nos que res ens separi del vostre amor i que amb esperança vigilant us trobem».