Avui celebrem el gran “Apòstol d’Irlanda” del segle cinquè, sant Patrici. Un sant que és honorat no solament al país on hi portà la fe catòlica, sinó també en força altres països del món que, al seu torn, en els segles XIX i XX, foren evangelitzats en bona part per emigrants i missioners irlandesos.

En l’Evangeli de la seva festa se’ns narra com Jesús «en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar» (Lc 10,1). D’alguna manera, resulta irònic que aquest sigui el passatge seleccionat per a la festa d’un sant que, com un cas singular entre tots els grans missioners, ell sol, sense l’ajut de ningú, convertí tota una nació del paganisme a la fe catòlica. Sent adolescent, arribà per primera vegada a Irlanda com esclau, procedent de la Gran Bretanya romana, i hi arribà molt sol. Alguns anys més tard, després de rebre l’ordenació sacerdotal i episcopal, tornà a la gent que l’havia esclavitzat, desitjant profundament guanyar-lo per al Crist, i un cop més romangué totalment sol.

Novament apareix com irònic que l’Evangeli d’avui enclogui aquestes paraules de Jesús: «La collita és abundant, però els segadors són pocs» (Lc 10,2), com si no fos possible la collita si no és comptant amb molts sembradors, com si l’evangelització del món fos una “qüestió de números”. Però potser a través d’aquesta “estretor” («pocs») de treballadors Jesús volgué també referir-se al dèficit personal de santedat: Crist no té menester de multituds per tal de convertir el món; Ell necessita sants. Fins i tot un sol sant pot convertir una nació sencera, tal i com avui ho contemplem en sant Patrici. El Papa Francesc ens recordà que són aquests homes i dones els cors dels quals són plens —així era el cas de sant Patrici— del foc de l’Esperit Sant, els qui iniciaran «una nova etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i contagiosa!».