Avui celebrem sant Anselm d’Aosta (Itàlia), també conegut com Anselm de Bec (França) i Anselm de Canterbury (Anglaterra). A Aosta nasqué (1033), a Bec es comprometé amb el Senyor com a benedictí (als 27 anys) i des de Canterbury —on regí com a bisbe— fou cridat a la Casa del Pare (1109).

Anselm rebé de Déu una admirable capacitat per a l’especulació intel·lectual i per al govern. Com a teòleg fou l’iniciador de l’escolàstica (mètode rigorós d’investigació teològica); com a bisbe no li mancaren moments amargs i durs pel fet de defensar la llibertat de l’Església. Però, sobretot, Anselm destacà per la seva pietat i senzillesa, conscient que el Pare ha amagat aquestes coses [elevades] a savis i prudents i les ha revelades als infants (cf. Mt 11,25).

Així pregava sant Anselm: «Déu, os ho demano, vull conèixer-vos, vull estimar-vos i poder fruir de Vós. I si en aquesta vida no sóc capaç d’assolir-ho plenament, si més no, que cada dia progressi fins que arribi a la plenitud». L’esperit humà s’eleva envers la veritat amb les “ales” de la fa i de la raó. La teologia (“ciència de la fe”) parteix de la Paraula que rebem de Déu, i en ella aprofundim amb l’ajut de la raó (la fe no és “irracional”, sinó “sobre-natural”). Per això, «l’estudi teològic, si es fa en un esperit d’oració i humilitat, pot menar a una coneixença més profunda del misteri de Déu. Sense la pregària, l’estudi esdevé estèril» (Sant Joan Pau II).

Ànima de teòleg i ànima de govern; de govern fort i prudent: una inusual conjuminació! Com a prior i abat de Bec mostrà les qualitats de bon mestre per a preparar els seus germans. Més tard, elegit per a regir l’església de Canterbury, va patir l’exili de la seva pròpia diòcesi. Però no es desanimà: el jou del Senyor «és suau» i la «càrrega lleugera» (cf. Mt 11,30). De manera que, amb perseverança, valentia i bondat reeixí a què Enric I abandonés les seves abusives pretensions sobre l’Església... I, així, sant Anselm pogué tornar a la seva seu.