Avui celebrem la festa de la Mare de Déu de Fàtima, tot recordant els fets de les aparicions de la Verge Maria als tres petits pastorets Lucia, Jacinta i Francesc. Podríem dir que aquelles manifestacions —paradigmàtiques en la història de l’Església— són com “hores extres” que, en els darrers temps, ha fet Santa Maria.

I no és per a menys! Tal com Pius XII advertí, el gran pecat de la modernitat és la pèrdua del sentit del pecat. Això no surt gratis! En efecte, el món ha patit recentment les pitjors guerres de tota la història de la humanitat: mai s’havia matat i maltractat tanta gent en aquest món com en el segle XX. La descripció que va traçar Joseph Ratzinger —després, Benet XVI— és eloqüent: «Cap altra època ha lliurat guerres tan cruels, tan sagnants, com la nostra. Han succeït coses pitjors que tot el que s’ha esdevingut abans».

Però Déu és misericordiós, Pare de bondat que no ens abandona, ni que els homes ens haguem allunyat molt de la seva voluntat. Precisament en aquest segle dels “horrors i holocaustos” (expressió de sant Joan Pau II), Déu ha volgut consolar la humanitat de diverses maneres. Una d’elles han estat les aparicions de Maria Santíssima.

A finals del segle XIX destaca Lourdes; a començament del XX, sobresurten les aparicions de Fàtima. Els fets mostren uns paral•lelismes providencials. D’una banda, els interlocutors de la Verge Maria han estat molt joves —de condició senzilla, fins i tot analfabets—, però disposats a fer la voluntat del Pare del cel: aquests Jesús els reconeix com «el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). En segon lloc, el tema de la petició de Maria era la reparació pels pecats dels homes, la penitència i la pregària pels pecadors.

Preguem, avui especialment, per tal que els homes i dones d’aquest món fem la voluntat del Pare del cel i, així, esdevinguem més germans del Crist, més fills del Pare i més germans entre nosaltres mateixos.