Avui, el Senyor ens convida a entrar a l’escola del seu Cor humil, i ho fa amb paraules plenes de consol: «Veniu a mi tots els qui esteu fatigats i afeixugats, i jo us alleujaré» (Mt 11,28). En la festa de sant Beda el Venerable (672-735), aquest Evangeli ateny una llum especial, ja que la seva vida fou una resposta fidel a aquesta crida de Jesús a la humilitat i petitesa.

Beda fou monjo, estudiós, historiador i, sobretot, un contemplatiu de la Paraula. Des de molt jove abraçà la vida monàstica i, tal com ell mateix escriu, «dedicat a l’estudi de les Escriptures, em vaig esforçar en observar la disciplina de la regla i en l’ocupació diària de cantar a l’església». La seva existència transcorregué en l’aparent simplicitat del claustre, però la seva ànima estava ancorada en el suau jou del Mestre.

La saviesa que transmeté fou fruit de l’Esperit revelat als humils. Jesús mateix proclamà: «Et dono gràcies, Pare (...), perquè has amagat aquestes coses als savis i prudents, i les has revelat als infants» (Mt 11,25). Beda és un d’aquests petits als qui Déu revelà els misteris del seu Regne. No cercà grandeses humanes, però fou gran en santedat, en saviesa i en amor a l’Església. La seva humilitat es reflecteix en el seu darrer moment terrenal: morí tot cantant el “Glòria”, lliurant el seu esperit en lloança.

El Papa Lleó XIII —que el declarà “Doctor de l’Església”— digué d’ell: «Fou un model perfecte d’unió entre la ciència i la pietat, entre la investigació i la pregària». Així, sant Beda ens ensenya que el saber cristià autèntic neix de la humilitat i s’ordena a la glòria de Déu.

El seu treball intel·lectual no fou un mer exercici acadèmic, sinó servei humil a la comunitat cristiana: «Viure eternament no significa enganyar a la mort, sinó “servir a la vida”, tot tenint cura dels altres en el temps que compartim» (Lleó XIV). Aquesta saviesa ressona en l’existència de Beda, el qual serví a la vida de l’Església amb la seva ploma, predicació i amor silenciós.