Avui parlarem de sant Beda. Nasqué al nord-est d’Anglaterra. Els seus parents, quan tenia set anys, l’encomanaren a l’abat d’un monestir benedictí proper per tal que fos instruït. De fet, sant Beda arribà a ser un dels erudits més insignes de l’alta Edat Mitja. Malgrat les seves malalties, no deixà de treballar, tot conservant sempre una alegria interior que s’expressava en la pregària i el cant.

Les Sagrades Escriptures són la font constant de la seva reflexió teològica. Comentà la Bíblia tot llegint-la en clau de volta cristològica, és a dir, que reuneix dos aspectes: d’una banda, escolta allò que diu exactament el text; i, d’altra banda, estava convençut de què la clau per a entendre la Sagrada Escriptura com l’única Paraula de Déu és Jesucrist i, amb el Crist, sota la seva llum, hom copsa l’Antic Testament i el Nou Testament com “una” Sagrada Escriptura.

Un altre tema recorrent en sant Beda és la història de l’Església. Després d’haver-se interessat per l’època descrita en els Fets dels Apòstols, repassa la història dels Pares i dels concilis, convençut de què l’obra de l’Esperit Sant continua en la història. Escriví amb rigor documental i perícia literària la “Història eclesiàstica dels pobles anglesos”, per la qual se’l reconeix com el “pare de la historiografia anglesa”.

—La fama de santedat i saviesa de què gaudí sant Beda ja en vida el dugué a rebre el títol de “venerable”. És un fet que, amb les seves obres, sant Beda contribuí eficaçment a la construcció d’una Europa cristiana, en la que els diversos pobles i cultures s’associen entre si, tot confegint una fesomia unitària inspirada en la fe cristiana.