Avui celebrem sant Lluís Gonzaga (1568-1591), patró de la joventut cristiana. Ell —deixant rere totes les perspectives que li oferia la seva ascendència familiar— es lliurà a Déu essent molt jove i lliurà la vida amb fama de santedat quan tenia tot just 23 anys.

Lluís, certament, morí jove (més jove que Nostre Senyor Jesucrist!). Però, quina és la veritable “joventut”? De què depèn ser jove? ¿De la curta edat en anys o, potser...? L’experiència ens mostra que hi han joves “momificats” i, alhora, grans plens de vitalitat. Segons el Papa Francesc, «ser jove, més que una edat, és un estat del cor». Un exemple: sant Joan Pau II al final de la seva vida es presentava com “un jove de 84 anys”. Ell mateix va afirmar en alguna ocasió que «els vells són els qui no tenen projectes». I, de fet, quan aquest Papa sant va traspassar, tenia l’agenda de treball plena fins a sis mesos vista!

Ja es veu que el compte dels anys és un criteri superficial per a xifrar l’estat de joventut. Jesucrist —«l’eternament jove» (Papa Francesc)— fa més de 2.000 anys que va néixer: ¿algú s’atreviria a dir que Jesús és molt “vell”? Vist des de la perspectiva sobrenatural —la més decisiva— i considerat des de l’horitzó d’eternitat —el més definitiu—, què signifiquen 70 anys, o 80, o 2.000 anys? Res!

Si el Crist ha ressuscitat, si “Jesús viu”, aleshores el barem de la joventut és un altre: l’amor, és a dir, Jesús mateix. Heus ací el “nou barem”: «Que us estimeu els uns als altres tal como jo us he estimat» (Jn 13,34).

A sant Lluís se li va fer curt el “temps” vivint la caritat quan els jesuïtes atenien els damnificats d’una epidèmia que afectà Roma l’any 1591. Lluís —carregant malalts a les seves espatlles i atenent-los en tot— va contraure la febre d’aquella epidèmia. Però, ¿realment va ser “curta” la seva existència terrenal? Potser que no tan curta, ja que «la nostra vida en la terra assoleix la seva plenitud quan esdevé una ofrena» (Papa Francesc). Lluís, aleshores, tenia 23 anys!