Avui venerem un invencible defensor de la maternitat divina de Maria. Sant Ciril d’Alexandria (370/80-444) protagonitzà —al voltant del Concili d’Efes— una aferrissada lluita contra el bisbe Nestori, el qual afirmava de Santa Maria ser simplement la “Mare del Crist”, tot rebutjant el títol de “Mare de Déu”. El problema de fons era la negació de la divinitat de Jesucrist. Però, si Jesús no és Déu, aleshores..., qui ens salva? Amb massa facilitat hom parla d’un Jesús equiparat —sense més— a altres líders o mestres religiosos. Però «si la sal perd el gust, ja no és bona per a res» (Mt 5,13); si la divinitat del Crist es dilueix, el seu sacrifici, la seva resurrecció... Quina esperança ens resta?

El bisbe alexandrí —conegut com el “custodi de l’exactitud”— fou un ferm testimoni de Jesucrist, el Verb de Déu encarnat, subratllant sobretot la unitat: «Un de sol és el Fill, un de sol el Senyor Jesucrist, ja sigui abans de l’encarnació, ja després de l’encarnació».

Sant Ciril, conscient de la popularitat i arrelament del títol “Mare de Déu” en la fe del Poble fidel, advertí a Nestori: «Cal exposar al poble l’ensenyament de la fe de la manera més irreprensible; el qui escandalitza, malgrat que sigui un de sol dels petits que creuen en el Crist, patirà un càstig intolerable».

«No passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibre de la Llei. Tot es complirà» (Mt 5,18): una altra qualitat que admirem de sant Ciril d’Alexandria és la seva fidelitat a la tradició de l’Església. Ciril és conegut també com el “segell dels Pares”: «Fou constant la seva referència als autors eclesiàstics precedents (entre ells, sobretot, Atanasi) amb l’objectiu de mostrar la continuïtat de la pròpia teologia amb la Tradició. En la Tradició de l’Església reconeixia la garantia de la continuïtat amb els Apòstols i amb Crist mateix (Benet XVI). És la llum que necessitem!

Concediu-nos, Senyor Déu, als qui reconeixem Maria com veritable “Mare de Déu”, de ser salvats per l’encarnació del vostre Fill Jesucrist.