Avui ens trobem amb una gran figura: sant Ciril d’Alexandria (370/80-444). Ciril fou definit a l’Orient grec com el “custodi de l’exactitud” —que vol dir custodi de la veritable fe— i àdhuc com el “segell dels Pares” (per la seva constant referència als autors eclesiàstics precedents —entre ells, sobretot, Atanasi— amb l’objectiu de mostrar la continuïtat de la pròpia teologia amb la Tradició, garantia de continuïtat amb els Apòstols i amb Crist mateix).

Ciril aviat s’adreçà vers la vida eclesiàstica i rebé una bona educació, tant cultural com teològica. Després de la mort del seu tiet Teòfil (bisbe d’Alexandria), Ciril, el qual encara era jove, fou elegit l’any 412 bisbe de la influent Església alexandrina, tot governant-la amb gran fermesa durant trenta-i-dos anys.

Quan l’any 428 fou elegit bisbe el monjo Nestori, el nou bisbe de Constantinoble suscità aviat opositors, ja que en la seva predicació preferia per a Maria el títol de “Mare del Crist” en el lloc de “Mare de Déu”, títol ja aleshores molt estimat per la devoció popular. El motiu d’aquesta decisió del bisbe Nestori era la seva adhesió a la cristologia de la tradició antioquena que, per tal de servar la importància de la humanitat del Crist, acabava afirmant la separació de la divinitat. La reacció de Ciril fou quasi immediata (cf. Concili d’Efes, a. 431).

—Sant Ciril d’Alexandria fou un incansable i ferm testimoni de Jesucrist, Verb de Déu encarnat, subratllant sobretot la unitat: «Un de sol és el Fill, un de sol és el Senyor Jesucrist, ja sigui abans de la encarnació, ja sigui després de l’encarnació».