Avui, tot celebrant la memòria de sant Ignasi de Loiola (1492-1556), prenem consciència que els temps sempre són “temps de Déu”. L’època de sant Ignasi —com tantes altres— no fou fàcil ni per a Europa ni per a l’Església: dècades en què els papes varen residir a Avinyó (sotmesos a França); el cisma d’Occident (amb tres papes alhora, cadascun d’ells pretenent ser l’autèntic)... fins a desembocar en la reforma protestant.

Paradoxes de la vida, Ignasi de Loiola i el reformador Martin Luter (+1546) van ser plenament coetanis i coincidents en el temps. Però, què distinta va ser la reacció —la “reforma”— de cadascú. En realitat, no hi ha millor reforma que la d’identificar-se amb Jesucrist: «Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,27). Jesús humil, pobre, obedient, misericordiós... Durant la passió, el silenci i la discreció van ser la seva “protesta”.

Ignasi de Loiola visqué anys de vida cortesana, tot somiant amb aires de grandesa —podríem dir— “cavalleresca”. Però l’obligada convalescència, a conseqüència d’una ferida de guerra, va ser la providencial ocasió per a llegir reposadament la vida de Jesucrist i d’alguns sants: heus ací els autèntics reformadors! Això li va “desvetllar” l’esperit: «¿I si jo fes el mateix que sant Francesc o que sant Domènech?», va començar a preguntar-se.

Els nostres també són temps necessitats de “reforma”: «Com m’agradaria una Església pobre i per als pobres!» (Papa Francesc). No hi ha volta de full: «Qui no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu» (Lc 14,33). Davant dels poders fàctics —no ho oblidem— la nostra força és Déu. Vet aquí que sant Ignasi —desempallegant-se de coses i somnis— començà a lliurar-se a la vida d’oració i a la cura dels altres. En aquest camí se li ajuntaren uns quants companys amb els quals fundà la Companyia de Jesús, una fundació que ha canalitzat incomptables fruits dins l’Església!