Avui celebrem sant Maximilià Mª Kolbe (1894-1941), franciscà que fou martiritzat al camp d’extermini d’Auschwitz. Les paraules de Jesús que avui escoltem —«Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13)— s’apliquen literalment a aquest sant màrtir. En efecte, deu presoners anaven a ser executats pels nazis com a represàlia per un fugat del camp de concentració. Maximilià s’oferí voluntàriament a ocupar el lloc d’un d’aquells deu, que era casat i pare de família.

Maximilià i els altres nou condemnats varen ser tancats en una cel•la, sense administrar-los aliment per tal que morissin d’inanició. Allí Maximilià encarà els prestà un altre servei heroic: mentre pogué, continuà celebrant la missa i alimentant els seus companys amb el Cos del Crist. Aquest fet ens recorda el gest de Jesucrist agonitzant a la Creu, quan que des d’allí Ell s’ocupà de nosaltres tot disculpant-nos i demanant perdó al Pare de part nostre. Jesús ens tractà veritablement com uns “amics” (cf. Jn 15,14) als quals —amb tota naturalitat— se’ls perdona l’ofensa comesa.

La data del martiri fou, precisament, el 14 d’agost, és a dir, pràcticament en la vigília de la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu. És bonic que aquesta diada tan solemne de Santa Maria resti precedia pel “dies natalis” de sant Maximilià Mª, ja que ell fou una “ànima mariana”. Entre els sermons que predicà Maximilà hi trobem una argumentació de summa audàcia: donat que per a la concessió la gràcia més gran mai atorgada a una criatura (la maternitat divina, ser “mare” de Déu) l’Altíssim va demanar-li permís a Maria, aleshores —conclou el pare Kolbe— «no s’atorga cap gràcia sense que Jesús li demani permís a Maria». I, com que Jesús ens donà Maria com a mare, el “sí”, el permís, el tenim sempre assegurat. Aquest sí que és un Amic!