Avui, l’Església s’alegra amb la santedat d’una gran mare de família: santa Mònica (332-387), nascuda prop de Cartago. Gran per la seva pietat —sovint suplicava amb llàgrimes— i gran pel “gran” fill que ella lliurà al cristianisme: sant Agustí.

Mònica fou esposada amb Patricio. Ella no va poder escollir (coses de l’època!). Hagué de tenir molta paciència durant 30 anys amb aquell marit geniüt, irreligiós... Aquells sofriments, certament, no passaren per alt al bon Jesús que pocs segles abans s’havia compadit de la viuda de Naïm: Patricio, finalment, fou batejat poc abans de traspassar.

Del seu matrimoni vingueren 3 fills. El major, Agustí, la va fer patir molt. Un fill brillant però que s’apartà del camí cristià. La història narra que una vegada Mònica confià el seu neguit a un bisbe, que la tranquil•litzà dient-li: «Estigui en pau perquè és impossible que es perdi el fill de tantes llàgrimes». I així era: plorava per Agustí. Ell fill, al seu torn, se’n reia de les llàgrimes de sa mare...

Jesucrist, però, no se’n riu de les nostres llàgrimes: «No ploris» (Lc 7,13), li havia dit a la viuda de Naïm... Amb tot, Mònica no escatimà energies: quan Agustí decidí marxar a Roma, allunyant-se de la mare, ella també hi viatjà per a no deixar abandonat el fill. Essent les coses així, resultà que Mònica —i després Agustí— conegueren al ja famós bisbe de Milà, sant Ambrosi. Captivat per la catequesi d’Ambrosi i els escrits de sant Pau, Agustí canvià de vida i —finalment— fou batejat.

Era l’any 387. Santa Mònica havia acomplert la seva missió en aquesta vida!: «Fill, ja que et veig convertit en servent de Jesús, què faig ja en aquest mon?». Quan es disposaven a tornar a Cartago, mentre feien temps al port d’Ostia, ella emmalaltí greument... Sant Agustí transcriví les seves últimes paraules: «L’únic que us demano és que us recordeu de mi davant l’altar del Senyor (...). Així sortí d’aquest món aquella ànima piadosa i beneïda».