Avui, i sempre, aquest evangeli que contemplem té una actualitat molt gran. Se segueix complint aquesta crida, que el Senyor un dia ens farà, de passar amb Ell per a heretar el regne de Déu preparat per a nosaltres des de la creació del món. Quina meravella! Déu sempre ha desitjat aquest regne per a nosaltres.

Sembla, però, que és un regne que hom no hereta per pura passivitat, sinó que comporta el lliurament de la vida en moltes de les realitats que ens envolten i que tantes voltes també tendim a rebutjar perquè ens pot repugnar: visitar el malalt o l’empresonat; donar aliment al famolenc o beguda a l’assedegat; vestir el qui està nu o acollir el foraster.

El regne del cels no és per als còmodes ni els satisfets, sinó per aquells que han sabut estimar el germà com la seva pròpia carn perquè han vist en el rostre aliè la imatge del Crist que el necessita. Tal com afirmà el papa Francesc, «estimar Déu i el proïsme no és quelcom abstracte, sinó profundament concret: vol dir veure en cada persona el rostre del Senyor a qui cal servir, i servir-lo concretament». És el Crist a qui estimem quan estimem amb generositat magnànima els germans.

Els pobres són el signe de la presència de Déu entre nosaltres, ja que en cada un d’ells és el Crist qui es fa present, diu la mare Teresa de Calcuta, la festa de la qual celebrem avui. I aquesta presència, que ho omple tot, que ho envaeix tot, presència divina, es fa palpable en el famolenc i en l’assedegat; en el foraster i en el nu; en el malalt i en l’empresonat. Podem dir que abraçar amorosament l’altre és abraçar el Crist. Així ho ha volgut fer el Senyor i així ens ho recorda: «En veritat us dic: sempre que ho féreu a un d’aquests germans meus petits, a mi m’ho féreu» (Mt 25,40).