Avui celebrem la memòria de dos màrtirs molt importants de l’Església del segle III. Tot i que van patir el martiri en llocs i anys diversos, llur festa se celebra unida perquè junts van treballar per la unitat de l’Església, qüestió per la qual Jesucrist havia intercedit: «Pare sant, guarda'ls en el teu nom (...) perquè siguin u com ho som nosaltres» (Jn 17,11).

Corneli va ser ordenat bisbe de Roma l’any 251, després d’un temps de forta persecució per als cristians. Destacava per la seva humilitat, prudència i bondat. El seu pontificat quedà marcat, sobretot, per la resolució del problema dels “lapsi” (els qui havien negat la fe durant les persecucions): davant del rigorisme del cismàtic Novacià, l’Església proposà la misericòrdia que acull el pecador. Aquest pontificat, però, durà poc: al segon any, Corneli és empresonat per l’Emperador i desterrat a Civitavecchia, on morirà l’any següent. El seu cos fou portat a Roma i sepultat a les catacumbes de sant Calixte.

Cebrià nasqué a Cartago cap a l’any 200, de família pagana. Mogut per l’exemple i les paraules de veritat d’un sant sacerdot anomenat Cecili, es convertí al Crist, es féu batejar i emprà tots els seus béns a socórrer els pobres. Poc temps després, va ser ordenat prevere i, l’any 248, va ser escollit bisbe de la seva ciutat. En temps molt difícils va governar amb saviesa la seva Església africana i va treballar molt per la unitat de l’Església. Les “Actes del seu martiri” conserven admirablement documentat el procés judicial, amb la seva confessió pacífica i valenta, així com el seu martiri, perdonant i donant al botxí que el decapitava 25 monedes d’or...

Demanem a Déu nostre Senyor, que va posar al capdavant de l’Església a sant Corneli i a sant Cebrià, com a pastors entregats i màrtirs valents, que, per llur intercessió, ens concedeixi de ser enfortits en la fe i en la constància, i de treballar sense defallir per la unitat de l’Església.