Avui festegem la santa (1873-1897) que podríem qualificar com la “campiona” de la “petitesa” espiritual. La qüestió és que això li ha valgut el títol —gens freqüent— de “Doctora de l’Església”. De la “infantesa espiritual” n’ha eixit tota una teologia espiritual, fresca, renovadora...

Malgrat que sembli una paradoxa, «la grandesa de Déu rau en el fet que Ell sigui capaç de fer-se petit» (Benet XVI). Així, podríem dir que la discreció, la senzillesa, la humilitat... formen part de l’ADN diví: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). La santa doctora d’avui ingressà al Carmel sent molt joveneta (tenia quinze anys!) i va entrar al “Carmel etern” quan en tenia vint-i-quatre. Tan menuda i tan gran! Quina paradoxa als ulls humans! Però no és així des de la perspectiva de l’Amor. Si vols estimar, si vols servir, fes-te petit, molt petit, com el Nen Jesús a la menjadora, com Jesucrist a la Creu.

Teresa va transitar pel camí de la infantesa: «Sóc una ànima minúscula que només pot oferir petiteses a nostre Senyor». I perquè es considerava així, “minúscula”, confiava el seu creixement als mitjans espirituals. Deia amb fermesa: «Sí, tota la meva força es troba en l’oració i en el sacrifici; són aquestes les armes invencibles que Jesús m’ha donat». Paral•lelament i conseqüent, es recolzava en la direcció espiritual —no es refiava de si mateixa— i estimava l’obediència als superiors.

«El qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel» (Mt 18,4). Un vertader contrast amb els aires d’autosuficiència de la modernitat! Potser per això mateix santa Teresa és “Doctora”. Ella sí que en sabia de la vida. Una vida que ha de fructificar per al Creador: «Ell no baixa del cel per a romandre en un copó daurat, sinó per a trobar un altre cel que li és infinitament més volgut que el primer: el cel de la nostra ànima».