Avui contemplem un dia sencer de la vida de Jesús. Una vida que té dos vessants clars: la pregària i l'acció. Si la vida del cristià ha d'imitar la vida de Jesús, no podem prescindir d'aqueixes dues dimensions. Tots els cristians, fins i tot els qui s'han consagrat a la vida contemplativa, tenim i hem de tenir uns moments de pregària i altres d'acció. Pot variar el temps dedicat a cada una. Veiem que fins els monjos i les monges de clausura dediquen bona part de la seva jornada a un treball. Com a contrapartida, els qui som més “seculars”, si volem imitar Jesús, no hauríem de portar una acció desenfrenada sense ungir-la amb la pregària. Ens diu sant Jeroni: «Encara que l'Apòstol ens va ordenar de pregar sempre, (…) cal que destinem a aquest exercici unes hores determinades».

¿Necessitava Jesús aquestes llargues estones de pregària en la solitud, quan tothom dormia? Els teòlegs estudien quina era la psicologia de Jesús home: fins a quin punt tenia accés directe a la divinitat i fins a quin punt era «home en tot semblant a nosaltres, llevat del pecat» (He 4,15). En la mesura que el considerem més a prop nostre, la seva “pràctica” de l'oració, és evidentment un exemple per a nosaltres.

Un cop assegurada l'oració, ja només ens queda imitar-lo en l'acció. En el fragment d'avui, el veiem “organitzant l'Església”, és a dir, triant els qui seran els futurs evangelitzadors, els continuadors de la seva missió en el món: «I quan fou de dia, cridà els seus deixebles i n’escollí Dotze entre ells, els quals anomenà apòstols» (Lc 6,13). El trobem després curant tota mena de malaltia. «I tota la gent procurava de tocar-lo, perquè sortia d’ell una virtut que guaria tots» (Lc 6,19), ens diu l'evangelista. A fi que la nostra identificació amb Ell sigui total, només ens cal que també surti de nosaltres una força que guareixi tothom. Això únicament serà possible si estem empeltats en Ell, a fi de donar molt de fruit (cf. Jn 15,4).