De manera expressa hem volgut titular el 2n Misteri de Dolor com “La flagel·lació del Senyor”. Perquè, no ho oblidem, Jesús de Natzaret és “el Senyor”, ja que «totes les coses vingueren a l’existència per ell» (Jn 1,3). Ja s’ha fet esment del “Déu lluny de Déu”. Ara, potser, arriba el moment de contemplar “l’Home lluny de l’home”: ja no se sembla ni tal sols a un home! S’ha despullat de la seva divinitat i ara està en camí de “despullar-se” de la seva humanitat (les nostres paraules fan curt per a expressar aquests misteris). La Verge també va beure d’aquest calze...

1r) «Pilat prengué Jesús i el féu assotar» (Jn 19,1). No hi ha més detalls! És impossible relatar tant de dolor en tan poques paraules. Déu és així! La discreció forma part del seu ADN! L’amor autèntic procura servir sense fer-se notar, tot obrant amb naturalitat. Sant Mateu ens diu que, durant el procés judicial davant del Sanedrí, «Jesús callava» (Mt 26,63): l’amor sap patir sense fer patir (ampliació: Crist Rei: L'autoritat per a servir; ho acceptà tot en silenci i amb humilitat).

El naixement de Jesús és narrat per Lluc en tan sols 2 versets de la Bíblia (cf. Lc 2,6-7). Déu és així i la Verge també! Ella fou qui ho relatà discretament en cercles íntims (poques paraules i sense donar-se importància!).

2n) «No hi ha en ell aspecte [humà] (...). Tots amaguen la cara» (Is 53,2-3). Fa impressió com el profeta Isaïes —des de 7 segles abans— entreveia el Messies esdevingut un “Servent sofrent”. Jesús, quan és apressat i tret de Getsemaní, ja no sembla Déu. Ara, a la columna de la flagel·lació, ja no sembla home. La flagel·lació «era un càstig extremadament bàrbar» (Benet XVI): tota la barbàrie, tot el salvatgisme de què en som capaços quan no hi ha Déu... «Quan l’home desconeix Déu, aleshores l’home desconeix l’home» (Sant Joan Pau II). No són teories! Aquests dos homes, Karol Wojtyla i Joseph Ratzinger, ho varen experimentar personalment... (ampliació: Jesús, el "Servent de Déu").

Nosaltres no hauríem de desviar la nostra mirada: en el Flagel·lat sorges la imatge de l’home destrossat pel pecat. «En Jesús apareix el que és pròpiament l’home. En Ell es reflecteix el que anomenem “pecat”: allò en el que esdevé l’home quan li ofereix l’espatlla a Déu» (Benet XVI). Durant la Passió “desapareix” Déu; també “desapareix” l’Home-Déu i apareix gràficament el resultat del pecat. Qui no havia comés pecat, «es féu pecat» (2Co 5,21) en prendre «sobre si mateix les nostres malalties» i en ser «trinxat pels nostres pecats» (cf. Is 53,4.5). N’aprendrem alguna vegada? (ampliació: Jesús esdevingué "leprós" per tal que nosaltres fóssim purificats).

3r) «Tots vosaltres que passeu pel camí, contempleu i vegeu si hi ha cap dolor igual al dolor que em turmenta» (Lm 1,12). Israel usava el “Llibre de les Lamentacions” per a expressar la seva amargor per la destrucció de Jerusalem. Des de l’òptica cristiana, aquestes mateixes paraules les apliquem a la Mare de Jesús tot expressant la seva consternació en “veure” els sofriments del seu Fill. Un dolor només comparable —salvades les distàncies— a una altre dolor que Ella mateixa ja havia oït i sofert: la salvatge matança dels Nens Innocents sota “l’Herodes de torn” (cf. Mt 2,16).

De fet, Maria encara no havia vist Jesús. A Getsemaní no el veié; durant la flagel·lació —podem suposar— tampoc, simplement ho “escoltà”. Però, què va oir exactament? No el Crist —sempre discret, sense obrir boca com «anyell dut a l’escorxador» (Is 53,7)—, sinó l’impacte dels flagels sobre el seu Cos (així ho intuí la beata Anna Caterina Emmerich).

Aquella espasa de dolor —anunciada uns 30 anys abans per l’ancià Simeó (cf. Lc 2,35)— estava ja traspassant l’ànima de Santa Maria (ampliació: Una espasa et traspassarà l'ànima). Ella, que en el Temple —uns 18 anys abans— havia preguntat al Jesús adolescent «per què?» (Lc 2,48), ara ja no pregunta... El seu Fill li ha estat arrabassat i Ella “pateix sense fer patir”. Esdevindrà la nostra Mare!

< Anterior Següent >