El 4t Misteri de Goig és el “misteri solemne”: el Temple de Jerusalem feia gairebé un mil·lenni que esperava Déu! Aquell dia —el de la Presentació i Purificació—, finalment, el Temple pogué rebre Déu en Persona, i aquell fou un jorn de gran solemnitat (tot i que amb poca remor; molt pocs ho notaren) (ampliació: Simeó el prengué en braços).

1r) «Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació» (Lc 2,22). L’escena té lloc 40 dies després del naixement de Jesús. Abans, als 7 dies, ja havent circumcidat el Nen tot posant-li el nom de “Jesuà” (=el qui salva). Ara acudeixen puntualment al Temple. Purificació? De qui?

Humanament parlant, podien haver esquivat aquella anada al Temple: no era estrictament necessari fer tot aquest ritual allí i, per una “prudència” comprensible, podien haver decidit mantenir-se lluny d’Herodes... Des del punt de vista teològic, ni Jesucrist havia de ser rescatat ni la Verge Maria necessitava cap purificació. Nogensmenys, allí els veiem! (ampliació: Simeó entonà el càntic d’acció de gràcies): Ella fent cua entre les dones que se sotmeten al ritual de la purificació; i Jesús que serà “rescatat” tot oferint «en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins» (Lc 2,24).

2n) «Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: ‘Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda» (Lc 2,34). Aquí tenim l’autèntica purificació!: a Maria —la “dona” de les noces de Canà, la “dona” del Calvari— se li anuncia que haurà de desprendre’s del seu Fill —li serà “arrabassat”— per a la salvació de molts. Ningú no ho veu (només Simeó i Josep!), ningú no ho nota, però causa dolor: «A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). El pietós Simeó confirma a Maria que Jesús mateix és el RESCAT (de la humanitat) (ampliació: «Els meus ulls han vist el Salvador»).

I, en efecte, al Calvari, Jesucrist és sacrificat com «l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món» (Jn 1,29). Per alliberar l’Antic Israel de l’esclavatge d’Egipte, al Faraó li fora arrabassat el seu primogènit; per alliberar el Nou Israel de l’esclavatge del pecat a Maria se li “sostrau” el seu primogènit Jesús (que, sobretot, és l’Unigènit del Pare) (ampliació: «A tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima»).

3r) «Hi havia també una profetessa, Anna (...); parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada» (Lc 2,38). Al final de tot veiem que aquells anyells sacrificats en aquell temple eren només un anunci de l’autèntic Anyell de Déu; i que aquell temple en el que eren sacrificats els anyells era només una ombra del vertader TEMPLE de Déu: Jesucrist, el Temple enderrocat per l’odi dels homes i reedificat —en tres dies— per l’Amor de Déu (ampliació: Jesús és el nou Temple).