El “Naixement de Jesús a Betlem” és “l’epicentre” dels Misteris de Goig i, segurament, de la resta dels misteris del Rosari: hom podria dir que tot s’esdevé a partir d’aquí...

1r) «Mentre eren allà [a Betlem], se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit» (Lc 2,6-7). Allò més decisiu del món es resol en 2 versicles. Quina sobrietat!, quanta senzillesa!: així és Déu, així és Maria (ampliació: Déu és tan gran que pot fer-se petit). Així és també el Regne de Déu i així ha de ser l’Església... Allò de la llavor de mostassa (cf. Mt 13,31-58) va de debò: aleshores, ara i sempre! (ampliació: La paràbola del gra de mostassa).

2n) «El va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora» (Lc 2,7). L’epicentre de la nostra història se centra en uns “bolquers” i en una “menjadora”. Són les insígnies per a la seva identificació (ampliació: Jesús neix amb la humilitat d'un portal i d'una menjadora). Misteri gran, misteri de dolcesa! El cristianisme naixent experimentà —no sense sofriments— una extraordinària difusió en poc temps: és una religió dolça (ampliació: «La gent estava admirada de la seva doctrina»). Si a vegades —o moltes vegades— l’Església és rebutjada pels homes, en bona part, és perquè els seus fidels —clergues i laics— hem fet coses en nom del Crist que no responen a la seva dolcesa (coses que Ell mai hauria fet i per les quals hem d’entonar una “mea culpa”).

3r) «De sobte s'uní a l'Àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: ‘Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima’» (Lc 2,13-14). Entren en escena àngels i pastors; éssers celestials i éssers humans: tots frueixen de la pau pel naixement de Jesús. I l’alegria, per la proximitat de Déu (ampliació: «Tothom qui ho sentia quedava meravellat»). Quina paradoxa!: a la gruta de Betlem hi són tots, no tenen res (ni tan sols sostre), però tampoc troben a faltar res, ja que «Qui a Déu té, res no li manca» (Santa Teresa de Jesús).

4t) «Un bou coneix el seu senyor, i l’ase la menjadora del seu amo; és Israel que no coneix, és el meu poble que no entén res» (Is 1,3). No “tots” s’alegren amb el naixement del Messies; no “tots” van a la gruta. Allí no hi són ni els prínceps dels sacerdots, no els escribes, hi Herodes... Tots aquests estan entretinguts en les seves cases i en les seves coses. Israel no entén! (ampliació: Qui coneix el Pare?), però el bou i l’ase sí... Aquests simpàtics convidats —en llur simplicitat— mai han faltat al pessebre. A l’establia hi són els cors simples que confien en Déu: Maria, Josep, els àngels, els pastors, els Reis d’Orient... (ampliació: El “bou i l’ase”). Ells són “com” el bou i l’ase: no tenen por de Déu!

5è) «Amb les seves espases forjaran relles, i falçs amb les seves llances» (Is 2,4). Isaïes anuncià la pau i la prosperitat amb la vinguda del Messies: els instruments de guerra haurien de ser substituïts per eines de treball (ampliació: Jesús de Natzaret, clau de volta per a llegir d'un mode nou la Llei i els Profetes). D’antuvi, a Betlem només hi anaren els treballadors: els pastors i les savis d’Orient... La resta no varen moure ni tan sols un dit! Des d’aleshores s’ha fet molt, però encara resta molt per a fer (ampliació: «Pare, perdoneu-los perquè no saben el que fan»). El treball és corretja de transmissió de la Redempció!