A l’Hort de les Oliveres, per dir-ho d’alguna manera, començà el “despullament” de Jesucrist: en Ell, Déu “amagà” la seva divinitat (en realitat la va mantenir “velada” des del seu naixement). Així volgué lliurar la seva vida per nosaltres, malgrat que tots esperaven una altra mena de “triomf”...

Però ara —amb tota justícia— Jesús-Ressuscitat “recupera” les seves prerrogatives divines: això és l’Ascensió! El seu lloc és, sobretot, el Cel: allí és “elevat” el Crist sencer, amb el seu Cos ressuscitat (i marcat per a sempre amb les nafres de la passió, com a senyals del seu amor envers els homes) (Ampliació: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra»).

Heus aquí un nou motiu d’esperança! L’Ascensió del Senyor és la nostra elevació! Mai la Terra havia estat tan a prop del Cel! Per a Santa Maria aquest misteri de glòria fou un goig però també suposà una nova renúncia... Un cop més Ella “es quedà a terra” (mai millor dit!).

1r) «Deixa’m anar. Cert que encara no he pujat al Pare, però vés a trobar els meus germans, i digue'ls: ‘Me’n pujo al meu Pare i al vostre Pare, al meu Déu i al vostre Déu’» (Jn 20,17). Paraules precioses de Jesús-Ressuscitat a Maria Magdalena. En endavant no el podrem “retenir” però sí “tenir” (més que mai): el seu Pare és el nostre Pare (filiació divina), el podem menjar (Eucaristia) i és Ell el qui a nosaltres ens “tindrà” (per la inhabitació de l’Esperit Sant). Déu és amb nosaltres, però no com abans... «En el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home troba, ja per a sempre, espai en Déu» (Benet XVI) (Ampliació: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu»).

2n) «Mentre els beneïa, se separà d’ells, i era endut cap al cel» (Lc 24,51). Si els deixebles el van poder veure com “s’enlairava” és perquè el veien corporalment. És el Crist sencer el qui és assumit en la glòria celestial. Expressat radicalment: és la primera vegada que un cos humà entra al Cel. Per aquí va el nostre camí! Sens dubte, els cristians —coneixent aquests misteris— som uns privilegiats (Ampliació: Des de la seva Ascensió, el Crist és accessible i proper a partir del Pare).

3r) «A la vista d’ells, s’enlairà, i un núvol el sostragué als seus ulls» (Ac 1,9). El núvol que l’ocultà significa que Jesucrist és “assumit” (rebut) al cel i exaltat a la dreta de Déu Pare. Això és part del cicle pasqual: passió-mort-resurrecció-ascensió-glorificació (reconeixement dels mèrits i manifestació de la glòria oculta). No el veiem no perquè no hi sigui, sinó perquè viu en un estat superior al nostre: el Cel!, la casa del Pare! (Ampliació: Jesús, junt al Pare, sempre ens veu i ens escolta).

4t) «Ells retornaren a Jerusalem amb gran alegria» (Lc 24,52). Paradoxal!: el deixen de veure i resten molt contents... El fet és que, en deixar-lo de veure, no varen tenir la sensació de què Jesús s’hagués marxat molt lluny (Ampliació: En l’Ascensió de Jesús, el seu “anar-se’n” és un “venir”, un nou mode de proximitat). És —més aviat— tot el contrari, ja que Jesucrist els envia a la missió i els acompanya en dita missió: «Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura» (Mc 16,15) i «jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Una realitat que a nosaltres també ens abasta: ens envia i ens acompanya!

5è) «S’aplicaven unànimement a l’oració (...) amb Maria, la Mare de Jesús» (Ac 1,14). Al llarg de la seva vida, Maria hagué “d’acomiadar-se” del seu Fill en diverses ocasions (quan marxà de casa, quan lliurà la seva vida a la Creu...). Aquesta vegada era amb joia però també amb nostàlgia, que nosaltres provem de compensar amb el nostre afecte envers la nostra Mare, ja que Ella s’ha quedat per tal d’acompanyar les primeres passes de l’Església naixent de Jesús (Ampliació: Missió de l’Església després de l'Ascensió).