Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Temes evangeli.net
El trànsit a un nou temps! La Divina Misericòrdia
-
¿Quan? ¿Com? ¿Què haurem de fer?
- “Quan” i “com” Déu vulgui!
1r) «Quant al dia i a l’hora ningú no els sap, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó només el Pare» (Mt 24,36). No sabem el “quan”, però sí que coneixem “senyals d’alerta”. No sabem el “què”, però sí que coneixem la gravetat dels advertiments i dels càstigs (sempre amb intenció “medicinal”). I sabem que Déu farà el necessari per tal que reïxi el Seu Regne: l’esperança del Regne il·lumina —ens encoratja davant de— la gravetat dels esdeveniments que ens pot tocar viure.
Jesucrist en va parlar i, en els darrers segles, també Maria Santíssima. Els tres Evangelis sinòptics consignen el “discurs escatològic” del Senyor (fonamentalment, cf. Mt 24, Mc 13 i Lc 21), on se’ns parla dels “darrers adveniments” i dels “darrers temps”. Se superposen diversos nivells de narració i de profecia (és a dir, d’explicació moral i advertència)...
És clar que una part d’això ja ha succeït: la destrucció del Temple i de la mateixa Jerusalem (any 70 d.C.). També la proclamació de l’Evangeli arreu del món: als gentils (els no jueus) i a totes les nacions (de fet, l’Església Catòlica mai havia estat tan “catòlica” com ara). No és sobrer, com ja s’ha dit, la universalització de la comunicació a través de la xarxa Internet:
a) «La vostra casa us serà deixada deserta» (Mt 23,38); «Us asseguro que no en quedarà aquí pedra sobre pedra» (Mt 24,2). Any 70! Les descripcions sobre l’assetjament i destrucció de Jerusalem són esgarrifoses. Són un fet històric i, precisament, per la superposició de nivells de profecia, podria tractar-se també d’una imatge projectable pel que fa a la resta del món i en altres moments històrics. En aquest sentit, les imatges de destrucció anunciades des de la Salette i Akita (l’anomenada “Fàtima de l’Orient”) són tremendes (ja hem esmentat també el pànic amb què les vidents de Garabandal —i les persones que les observaven— varen viure la visió dels càstigs a la Humanitat)...
b) «S’estendrà tant la perversió, que es refredarà la caritat de la majoria. Però el qui haurà perseverat pacientment fins a la fi és el qui se salvarà» (Mt 24,12-13). Tot plegat fa pensar en un “moment” de purificació de la Humanitat, que sembla tardar molt en arribar. Des dels advertiments de la Salette, Lourdes, Fàtima... ha passat molt de temps i la situació ha empitjorat: i aquí sembla que no passa res. I és que, potser, el “temps” es viu d'una altra manera des de “fora del temps”. I, a més, cal tenir en compte la Misericòrdia de Déu: dóna temps per al penediment...
2n) «Apreneu de la figuera (...): quan la seva branca ja es torna tendra, i les fulles broten, coneixeu que l’estiu és a prop; així també vosaltres, quan veureu que passen aquestes coses, sapigueu que és a prop, a les portes» (Mc 13,28-29; cf. també Mt 24,32-33 i Lc 21,29-31):
a) Què i com pot succeir? ¿Quines són «aquestes coses» (Mc i Lc) o «Tot això» (Mt)? Es tracta de diverses commocions d’ordre social (guerres, enfrontaments familiars, aparició de falsos profetes, persecucions...) i d’ordre natural (terratrèmols, fenòmens còsmics...). Ja hem dit que la superposició de nivells narratius no permet establir una profecia “matemàtica” (a part que la funció de la profecia no és la d’endevinar el futur sinó la de mostrar el vertader camí de la salvació). Per tant, aquest panorama ens planteja dues preguntes...
b) Primera pregunta: “Tot això”, ¿anuncia la renovació de la Humanitat, com un do del Déu infinitament just i misericordiós, abans no es malmeti la creació? O, ¿potser, es tracta de la Parusia, és a dir, la segona vinguda del Crist i final d’aquest món?
El gènere apocalíptic —el propi del discurs escatològic del Senyor— requereix un discerniment prudent i obert (és arriscat —potser, inadequat— establir un calendari de fets futurs, que només Déu pot veure en el seu “etern present”). En aquest cas, però, podem ajudar-nos de les revelacions de Santa Maria: Ella no ens parla de la fi del món, sinó d’una renovació del món, tot marcant el pas del “final d’un temps” per a entrar en un “nou temps” (que identifiquem com el “Temps de la Misericòrdia”).
Potser, podríem pensar que una profunda renovació de la Humanitat significaria / implicaria —d’alguna manera— un nou “retorn” de Nostre Senyor Jesucrist (una nova intervenció especialment notòria, un altre “kairós”).
c) Segona pregunta: aquestes commocions que avisarien d’una nova “vinguda” del Senyor, ¿estan per arribar o ja hi són presents? (Ampliació: Advent: moviment de Déu vers la humanitat). Cal reconèixer que en el darrer segle la Humanitat ha patit rigors duríssims, potser mai vistos: guerres (mai havia mort violentament tanta gent: al s. XX els comptem per desenes i desenes de milions!), genocidis (no oblidem el gran genocidi de l’avortament, tingut per molts com un dret bàsic i una conquesta irrenunciable ¿?), “enginyeria social” i trans-humanisme, apostasia profundament estesa en països d’antiga tradició cristiana, persecucions, confusió moral amb gravíssima perversió dels valors...
d) Coses greus han passat i estan passant. Què més pot succeir? Està per veure! En part, per dir-ho d’alguna manera i encara que resulti sorprenent, allò que pugui arribar a passar depèn més de nosaltres que de Déu. Potser podríem invertir la pregunta (tal com ja hem fet en un altre apartat): què no haurà de permetre encara el Creador per tal que ningú dubti de l’existència de Déu? Què més no haurà de permetre Déu per tal que TOTS els homes i dones d’aquest món ens convencem de què l’ORACIÓ és imprescindible, el recurs que mai hauria de mancar?
e) Impressiona la pre-visió del Papa Benet (declaracions de l’any 2000): «Ignorem què succeirà, a partir de quan això ens conduirà a la catàstrofe i de quina mena [ho deia a propòsit dels abusos “bio-tecnològics” concernents a la vida humana]. Gràcies a Déu, ho ignorem. Però sabem que hem d’oposar-nos a aquesta mena d’usurpació de l’ésser humà...». Sí, “tot això” també depèn de nosaltres mateixos: «Déu s’oposarà a la darrera bogeria, a l’última autodestrucció impia de la persona». No és per a menys: «Està en joc la llibertat de Déu i la dignitat de la persona». Sí, la llibertat d’un Déu a qui —pràcticament— ni tan sols li donem permís per a existir.
El grau de la nostra tossuderia (“bogeria”) pot indicar el nivell de gravetat dels càstigs (sempre “medicinals”, disposats per tal d’afavorir la conversió de TOTS). Què no haurà de permetre Déu, doncs?