Dues altres qüestions volem destacar del discurs escatològic del Senyor: la somnolència de la Humanitat (per tant, la necessitat de “desvetllar” el món) i la sorprenent rapidesa amb què es podrien desencadenar els “darrers” esdeveniments. Malgrat els nombrosos advertiments i senyals, molts habitants d’aquest món (potser la majoria) viuen com si res...

1r) «Com els dies de Noé (...), no se’n van adonar fins que va venir el diluvi i se’ls va endur tots» (Mt 24,38-39). El “moment” de la purificació: sembla que no arriba mai. Passa el temps... Aquest, però, no és un tema nou per a l’Església. Hi trobaríem ja un ressò en l'Apocalipsi (el llibre de la Revelació) i en alguns Pares de l'Església:

a) A nosaltres ens sembla que el pas del temps és lent i es fa llarg (ja ha passat més d'un segle i mig des de...); per als del Cel és temps per a la misericòrdia. Escoltem l'explicació de sant Jeroni: «Perquè Déu és benigne i misericordiós, s'estima més que fem penitència pels pecats que no pas que ens morim. Déu és pacient i molt compassiu, no imita la impaciència humana, ans ens dóna molt de temps perquè fem penitència (...)» (Ampliació: A la humanitat, que ja no té temps per a Ell, Déu li ofereix un altre temps).

b) Però tot té un límit: la nostra llibertat és capaç de posar un límit a la Misericòrdia de Déu... O dit d’una altra manera: «La Misericòrdia divina posa límit al mal» (Sant Joan Pau II). En efecte, tal com escriví Benet XVI, «Déu deixa una mesura gran —súper-gran segons la nostra impressió— de llibertat al mal i als dolents; però, nogensmenys, la història no se li escapa de les mans». Hi ha coses que Déu no les pot permetre!

2n) «No és cosa vostre de conèixer els temps» (Ac 1,7). Quan? No ens pertoca. Però en tot cas no hem d’arribar tard: «Vosaltres vigileu: us ho dic per endavant» (Mc 13,23). Sant Lluc, citant paraules de Jesús, sintetitza en un parell de versets les dues qüestions que ara estem ressaltant: «Vetlleu per vosaltres mateixos, no sigui que (...):

a) »(...) els vostres cors s’afeixuguin amb la cràpula, l’embriaguesa i les preocupacions de la vida (...)» (Lc 21,34a). Benet XVI va parlar del misteri de la “somnolència” dels seguidors del Crist: la son dels Apòstols a Getsemaní és com una imatge de la Humanitat i dels propis deixebles. ¿Com som capaços de viure com si Déu no existís? ¿Com som capaços d’anar passant amb una pregària (tantes vegades) sota mínims? (Ampliació: La somnolència dels deixebles i el poder del mal).

b) »i sobtadament us trobeu a sobre aquell dia com un llaç, perquè es llançarà damunt de tots els qui habiten la superfície de tota la terra» (Lc 21,34b-35). Sobtadament!

c) i la conclusió: «Vetlleu, doncs, i resueu en tot moment per poder defugir totes aquestes coses que han de venir, i mantenir-vos ferms a la presència del Fill de l’home» (Lc 21,36).

d) Potser puguem prendre com orientació la reacció —de fugida a temps— dels cristians en el moment d’assetjament i caiguda de Jerusalem (any 70 d.C.). Efectivament, no restava ni un d’ells a la capital perquè varen recordar —i obeïren— la predicció del Senyor: «Quan veureu l’abominació de la desolació (...), llavors els qui es trobin a la Judea, que fugin a les muntanyes» (Mc 13,14). Foren —aquells— uns dies «d’unes desgràcies tals, como no n’hi ha hagudes mai de semblants des del principi de la creació» (Mc 13,19).

e) Recordem la sentència de sant Pius de Pietrelcina tot dient: «Quan se n’adonin, ja serà tard». Atenció a la seva intuïció de sant i el fonament bíblic d’aquesta greu afirmació: no li falta raó! I és que hi ha pendents —baixades— en les que és millor no entrar-hi, perquè és difícil recular...: «Per a l’instruït la senda de la vida va cap amunt, així s’allunya del Seol de baix» (Pr 15,24). Cal preparar-se; necessitem una sèrie d’actius morals / recursos que hom no pot improvisar:

. una mínima formació (no oblidem que les aparicions de la Mare de Déu, en general, han estat precedides de l’aparició d’un àngel que feia una mena de catequesi prèvia amb els vidents).

. uns hàbits de pietat, familiaritat amb la caritat... (Ampliació: Cal una renovada educació en la fe).

f) Igual de propers són els advertiments de diversos sants (visions que varen rebre): sant Joan Bosco, beata Anna Caterina Emmerich, santa Faustina... També els dels vidents (alguns canonitzats) de les darreres aparicions de la Mare de Déu. Referent a Garabandal i Medjugorje ja hem destacat els advertiments —greus, però manifestats amb serenor— de la Verge Maria, que es reiteren cada cop més: hom hi percep com una insistència (és un senyal d'urgència).

3r) «Així com el llampec surt d’orient i es veu fins a occident, així serà la vinguda del Fill de l’home. Onsevulla que sigui el cadàver, allí s’apleguen els voltors» (Mt 24,27-28). El llampec és el llampec: va a la velocitat de la llum i tothom el veu! En quant al Fill de l’home: serà vist de tot el món i no caldrà anar-lo a cercar; tothom sabrà trobar-lo, com els voltors saben trobar el cadàver...

Si ens fixem en l’ordre natural, la primavera —i en rerefons estem parlant d’una “primavera espiritual”— és un “esclat sobtat”. També la “primera Pentecosta” va ser un esclat sobtat... Alguns —o molts— d’entrada ho varen jutjar com una borratxera d’aquells homes seguidors del Crist. Més val, però, que no equivoquem el diagnòstic ni continuem entossudint-nos en un diagnòstic equivocat... «Estigueu alerta».

4t) «Vetlleu, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa (...); no fos cas que, venint sobtadament, us trobi dormint. I el que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: vetlleu!» (Mc 13,35-37). Què podem fer?

a) No perdre el temps ni amb càlculs ni amb especulacions, perquè no sabem quan “vindrà”: «Cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). És molt pràctica la guia de les “cinc pedretes” que la Reina de la Pau va senyalar a Medjugorje (cf. l’apartat 10.2.).

b) Per extensió del punt anterior, disposem d’un recurs bàsic, senzill i d’eficàcia garantida: la pregària del cor amb el Rosari (com a mínim, tinguem físicament un rosari). La Mare de Déu sempre s’ha aparegut amb el rosari a la mà. No cal dir més! Santa Maria ha assegurat que amb el recurs del Rosari no hem de témer res!

c) Pregar / intercedir per la conversió dels ALTRES (i del món). No hi ha pregària més eficaç que la intercessió pels altres. Un exemple paradigmàtic ja estat citat: els amics que aproparen el paralític a Jesús baixant-lo des del sostre de la casa (cf. Mt 9,2). O el bon centurió que suplicà a Jesús la guarició del seu servent (cf. Mt 8,5-13 i Lc 7,1-10). O la intervenció de Santa Maria a les noces de Canà: «No tenen vi» (Jn 2,3). Èxit assegurat!

d) Una aplicació del punt anterior és la següent: a la Bíblia trobem intervencions d’una sola persona que salven tot un grup (normalment una família sencera). Exemples:

**. Josué** va enviar dos jueus a Jericó per tal d’explorar (espiar) la ciutat (abans d’assaltar-la). Ells s’allotjaren a la casa d’una prostituta anomenada Rahab, que els va amagar i protegir. Sabent que Israel envairia Jericó, els va demanar clemència: «Us prego que em jureu per Jahvè que, ja que us he fet aquest favor, també vosaltres em fareu el favor de tractar amb consideració la meva família» (Js 2,12). Així va ser... Rahab, la seva família i tots els qui ella pogué reunir a casa seva van ser els únics que no moriren en aquell drama.

. A Cesarea, rebé la conversió el centurió Corneli i «els seus parents i amics íntims» (Ac 10,24) varen rebre l’Esperit Sant després que, per indicació divina, varen fer venir Simó Pere des de Jafa.

. L’escarceller que custodiava Pau i Silas a la presó de Filips, veient els fets —un terratrèmol que va fer obrir les portes i caure totes les cadenes— va pregar als dos apòstols: «‘Senyors, ¿què haig de fer per salvar-me?’. Ells digueren: ‘Creu en el Senyor Jesús i et salvaràs, tu i la teva família’» (Ac 16,30-31).

< Anterior Següent >