La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

El trànsit a un nou temps! La Divina Misericòrdia

  1. Advertiments, miracles i càstigs
    1. «Ha reclòs tots els homes en la desobediència (“sub peccato”) per tenir amb tots misericòrdia» (Rm 11,32)

El títol que encapçala aquest capítol és ben sorprenent. Déu ens ha posat tots “sub peccato” (sota el pecat). Certament, com a mínim a tots —excepte Maria Santíssima— ens afecta el pecat original (i a la gran majoria ens pesen els pecats personals).

I ens preguntem: per què tots “sub-peccato”? És que Déu no podia haver fet la Creació d’una altra manera? Misteri! Però, tot romanent dins del misteri, hom albira una resposta: Déu vol mostrar el rostre misericordiós del seu Amor. Així de contundent: «Misericòrdia és el segon nom de l’Amor», va afirmar el Papa Francesc.

Aquí entra el gran tema del “perdó” (expressió privilegiada de l’amor). Probablement, com ja s’ha dit, l’Església està entrant en un nova fase de la Història de la Salvació: el temps de la Misericòrdia.

A través del perdó diví (el do de la reconciliació) la Humanitat està cridada a re-descobrir el rostre més autèntic de Déu: «Misericòrdia: es la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte darrer i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre» (Papa Francesc).

1r) «Torneu a Jahvè, el vostre Déu, ja que és clement i misericordiós, pacient, estima molt, i es desdiu de fer mal» (Jl 2,13). La Història bíblica mostra que Déu, després d’induir un càstig al Poble escollit per greu acumulació d’infidelitats, tot seguit Ell mateix es “penedeix” d’haver permès aquell sofriment (que sempre té una intenció medicinal) i immediatament ofereix l’alleujament (el perdó) i la salvació...

a) «En altre temps estàveu decidits a apartar-vos de Déu. Convertiu-vos ara i busqueu-lo deu vegades més fort. Ell us ha enviat aquestes calamitats, però Ell mateix us salvarà» (Ba 4,28-29). Podríem dir: a Déu, la “conversió” el pot! Ell afirma de Si mateix —en multitud d’ocasions— que és «pacient [lent per al càstig] i benigne [ric en misericòrdia]» (Nm 14,18). I sant Pau: «Déu és ric en misericòrdia pel gran amor que ens té» (Ef 2,4).

b) El Papa Francesc s’ho planteja: «Què és el que més li agrada a Déu? ¡Practicar la misericòrdia amb els homes!».

c) «Jo, Jahvè, sóc el teu Déu, un Déu gelós, que castigo la culpa dels pares en els fills, fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen; però mantinc fidelment el meu amor [tinc compassió] fins a la mil•lèsima generació dels qui m’estimen» (Ex 20,5-6). Sona dur que els fills hagin de carregar amb la culpa dels pares (cosa que no ha de succeir necessàriament de forma automàtica, però que té la seva lògica: vegeu, per exemple, el cas de la nissaga dels Herodes, en la que la malícia es transmetia d’una generació a l’altra).

Però, sortosament, hi «comprovem un desequilibri entre la ira i la compassió: en comparació amb la ira, la compassió és molt més gran, la qual cosa indica que si he merescut càstig i he sortit fora d’aquest amor, sempre puc saber que la pietat de Déu és mil vegades major» (Benet XVI). És una “desproporció” absoluta! (a favor nostre, és clar) (Ampliació: Sóc l’Amor i la Misericòrdia en persona).

2n) «En Ell [Jesucrist]_, per la seva sang, obtenim el perdó dels pecats»_ (Ef 1,7). Arribem al gran tema del perdó que, repetim, és expressió privilegiada de l’amor omnipotent de Déu. Sí, i per més sorprenent que li resulti a la mentalitat moderna, la misericòrdia és la principal manifestació de la OMNIPOTÈNCIA divina:

a) «Déu manifesta el seu poder més gran quan perdona lliurement els pecats» (Catecisme de l’Església Catòlica nº 270).

b) La Misericòrdia no és feblesa de Déu sinó, ben al contrari, manifestació de la seva infinita grandesa, fins el punt que en el Pregó de la Vigília Pasqual la litúrgia canta: «Oh, feliç culpa [el pecat original] que ens has merescut tan gran Redemptor» (Ampliació: Déu omnipotent i misericordiós).

Sí, el pecat ens ha reportat —per l’amor omnipotent de Déu— l’espectacle més bonic que mai haguéssim pogut imaginar: el Fill de Déu clavat a la Creu i amb el Cor obert, travessat per una llançada: «Miraran aquell qui han traspassat» (Jn 19,37; cf. Za 12,10).

3r) «Confiança, fill, et són perdonats els pecats» (Mt 9,2). Es tracta d’aquell paralític ajagut en una llitera, quan els amics el despenjaren des del sostre de la casa on es trobava Jesús. Tothom esperava la guarició de la paràlisi corporal, però el Crist anà “directe al gra”: la guarició dels pecats.

a) Sorpresa general! Per alguns, l’acció del Crist va fer curt... Per altres, aquell mestre s’extralimitava, perquè només Déu té el poder de perdonar els pecats. Aleshores, «perquè sapigueu que el Fill de l’home té potestat a la terra de perdonar pecats —diu llavors al paralític: ‘Aixeca’t, pren la llitera, i vés-te’n a casa’» (Mt 9,6). I així va ser!

b) Jesucrist va voler remarcar dues coses. Ell és Déu i ens ofereix el remei dels remeis: la sanació de l’ànima mitjançant el perdó dels pecats. «No he vingut pas a cridar els justos, sinó els pecadors perquè es converteixin» (Lc 5,32). Aquest és un dels temes més recurrents en el ministeri públic del Senyor.

c) A alguns, aquell «et són perdonats els pecats» els va decebre. Esperaven més! Més? Però, què més volem? La mateixa paraula “perdó” suggereix que el “per-donar” és un “gran do”. El mot “per-dó” es composa d’un prefix intensiu (“per”), que denota grandesa i d’un substantiu (“do”): el perdó és un regal eximi, il•lustre, és l’abraçada de Déu...

d) «Feliç el que ha estat absolt de la falta i ha vist sepultat el seu pecat. Feliç l'home a qui Jahvè no té en compte la culpa, i ja no manté l'engany dintre seu. Mentre callava la culpa, era esgotador el meu clam, se'm consumien les forces» (Ps 32,1-3). Saber-se perdonat: quina alegria!, quin descans! (Ampliació: L’abraçada pacificadora del perdó sagramental).

4t) «El dia setè, Déu reposà...» (Gn 2,2 ss). Sorprenentment, al final del nostre itinerari, aterrem en el “descans de Déu”. El repòs de Déu!!! Vet aquí un dels més bonics misteris: el perdó és un descans per a l’home que es converteix, però és Déu mateix el primer en quedar-se descansat...

a) Sant Ambròs, bisbe de Milà, en el seu comentari sobre els dies de la Creació —l’Hexameron— afirma que «després d’haver creat l’home, Déu, finalment, reposà tot tenint a qui perdonar els seus pecats».

b) Aquest sí que és un giravolt que no esperàvem: el perdó és descans per al pecador, però —abans de res— és descans per un Déu que ja té a qui mostrar el seu amor a través del seu perdó.

c) «Aquest és el meu Fill estimat en qui tinc posada la meva complaença» (Mt 3,17). Paraules de Déu Pare... Pel baptisme som cridats a complaure Déu, a donar-li descans, a consolar-lo... No és, per ventura, una vocació meravellosa? Per a fer-ho, no és qüestió de ser “im-pecables” (això no és al nostre abast), sinó de fruir (amb Ell) de la (Seva) Misericòrdia.

5è) «Tampoc jo no et condemno; vés, d’ara endavant no pequis més» (Jn 8,11). Tots l’anaven a apedregar. Era la dona que havien sorprès en adulteri. Moisès manava d’apedregar-les. Però, per posar-lo a prova, li pregunten a Jesús: «Tu, què hi dius?». Jesús no responia: s’entretenia dibuixant a terra. Però, com que ells insistien...: «Aquell que estigui sense pecat, que sigui el primer a tirar-li la pedra» (Jn 8,7):

a) Es retiraren tots i, finalment, «el deixaren sol amb la dona al mig». Jesucrist la perdona, però li exigeix conversió: «No pequis més».

b) La Misericòrdia divina no és un expedient de “màniga ampla”. La redempció —feta amb la Sang del Crist— no consisteix a “blanquejar” la injustícia, sinó que és una invitació a superar la injustícia.

c) La Misericòrdia es part de la Justícia divina! «En la seva justícia hi és també la gràcia (...). Ambdues —justícia i gràcia— han de ser vistes en la seva justa relació interior. La gràcia [misericòrdia] no exclou la justícia. No converteix la injustícia en un dret» (Benet XVI). No s’ha fet una redempció a preu baix!

d) Hi ha Algú que penja de la Creu amb el costat traspassat (amb el Cor permanentment obert): aquest Algú l’hem de contemplar per a no oblidar la gravetat del pecat, per no passar de llarg, per no abusar de la Misericòrdia... Ell —ningú— no pot imposar el seu amor: simplement, ens l’ofereix. La nostra llibertat té la darrera paraula. Quina responsabilitat!

e) «Va llençar les monedes dins el temple, se n’anà i es va penjar» (Mt 27,5). Judes Iscariot i Simó Pere: qui la va fer més grossa? Potser Pere, perquè va jurar davant del Crist que no el coneixia... Però això no fou el més rellevant. Fins i tot podríem dir que tots dos es van penedir. El diferent desenllaç rau en la següent diferència: Judes desesperà (justament l’única cosa en la que mai no hauríem de caure), mentre que Pere «plorà amargament» (Lc 22,62).

6è) «A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima» (Lc 2,35). Maria, la Mare de Jesús, no va ser menys que el seu Fill. Simeó ja l’havia avisat 30 anys abans... A la Creu, es compleix: feia pocs minuts que Maria acceptava ser la nostra mare («Dona, aquí tens el teu fill»: Jn 19,26), i el primer “regal” que rep de nosaltres és una llançada que rebentà el cor del Fill. Quin dolor! Però ni així es va desdir de nosaltres... Ara, com a mostra de misericòrdia, és Ella mateixa qui insisteix en la necessitat de conversió!

< Anterior Següent >