Amb tot, malgrat que l'home porta en el seu interior aquesta “tensió escatològica”, en realitat en els nostres dies hom percep una mena d'insensibilitat respecte del més enllà. Aquest és el diagnòstic de Joan Pau II: «De fet, l'home de la civilització present ha esdevingut poc sensible a les “coses íntimes”. D'una banda, a favor d'una tal insensibilitat operen la secularització i el secularisme, amb el consegüent comportament consumista, orientat cap al gaudi dels béns terrenals. D'altra banda, hi han contribuït en alguna mesura els inferns temporals que ha proporcionat el segle que arriba al seu terme (...). Així, doncs, l'escatologia ha esdevingut, en una certa manera, estranya a l'home contemporani».

No deixa de ser simptomàtic que Joan Pau II parli de “coses íntimes” en referir-se justament a la mort i a les realitats del més enllà, comunament denominades “coses últimes” o, simplement, “darreries”. I és que, ¿hi ha quelcom més “íntim” a un mateix que la seva pròpia mort i que la pròpia vida més enllà del temps? Quan un es mor, és un mateix el qui es mor; quan un travessa el llindar que separa el temps de l'eternitat, és un mateix el qui dóna aquest pas. A més, ho fa un mateix ell tot sol. Poques coses en aquesta vida realitza un mateix d'una manera tan personalíssima i tot sol; poques coses, per tant, hi ha tant íntimes com les realitats que estem esmentant. 

Essent així les coses, sorprèn que hi hagi a la nostra cultura occidental una aparent despreocupació en relació a aquesta temàtica. Això és símptoma clar d'una greu crisi religiosa i cultural. S'ha instal·lat en els nostres dies la “cultura de l'entreteniment” (el succedani —mal succedani!— de la cultura de la donació). 

Tal com ja hem vist, l'ésser humà ha estat creat per a l'amor: tant el seu interior com també el seu cos es troben revestits d'un “significat esponsalici”, és a dir, tenen un “disseny” apte per a la donació personal. Està clar que aquells que no aprofundeixen en aquesta dinàmica de sortir d'un mateix i viure per als altres, per tal de tenir l'enteniment i la voluntat “ocupats”, han de cercar entreteniments, sempre basats en la (relativa) fruïció de la comoditat, ancorada en l'aquí i ara. Són els mateixos de la “llibertat del taxi”, els de l'absurda llibertat del “no compromís”. Aleshores, hom tracta de procurar-se la trepidació de la dimensió corporal, que causa la inhibició i dormició de la interioritat, i, conseqüentment, la despreocupació (miopia o pànic) per l'eternitat.

Tot plegat, aquesta “cultura de l'entreteniment” no és més que una versió moderna de la ja clàssica fugida de l'home. De la mateixa manera que l'home dels orígens, un cop consumat el desordre moral original, començà a amagar-se de Déu, també l'home històric contemporani (tan afeccionat com és a reinventar l'ordre moral) fuig de Déu, malgrat que procura fer-ho d'una manera tan “elegant”, tal com és la de declarar que ni Ell ni la seva eternitat existeixen (o si més no, que res —ni a favor ni en contra— no es pot afirmar amb certesa). Miserable fugida!: quan l'home fuig de Déu, els déus acaben per arreplegar-lo. I, ja tenim massa personal “arreplegat” per falsos déus!

Un cop més, totes aquestes consideracions, que són de sentit comú i d'experiència quotidiana, les trobem confirmades per les paraules de Jesucrist: «Vetlleu per vosaltres mateixos, no sigui que els vostres cors s'afeixuguin amb la cràpula, l'embriaguesa i les preocupacions de la vida, i sobtadament us trobeu a sobre aquell dia com un llaç» (Lc 21,34-35). El Senyor, en conseqüència, ens convida a conrear els horitzons d'eternitat, els únics capaços d'atorgar un sentit d'estimació al nostre temps: «No us aplegueu tresors a la terra, on els corcs o les arnes els fan malbé (...). Més aviat aplegueu-vos tresors al cel» (Mt 6,19-20). Un Pare de l'Església —sant Julià de Toledo (+ a. 683)— ho comentava tot dient que «tots els homes temen la mort de la carn, i pocs la de l'ànima. Tots procuren que no arribi la mort de la carn, que certament ha d'arribar algun dia: per això pateixen. S'esforça per a no morir l'home que ha de morir; i no s'esforça per a no pecar l'home que ha de viure eterna-ment».

< Anterior     Següent >