La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimecres XVI de durant l'any

1ª Lectura (Ex 16,1-5.9-15): Tota la comunitat del poble d'Israel se n'anà d'Elim al desert de Sin, entre Elim i el Sinaí. Era el dia quinze del mes segon des de la sortida d'Egipte. Llavors tota la comunitat del poble d'Israel murmurà en el desert contra Moisès i Aharon. El poble d'Israel els deia: «Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir tots al país d'Egipte, quan encara sèiem al voltant de les olles de carn, i menjàvem tant de pa com volíem. Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot aquest poble mori de fam».

El Senyor digué a Moisès: «Mira, jo us faré ploure pa del cel. Que tothom surti cada dia a recollir-ne, però només el que necessiten per a aquell dia. Vull veure si compleixen o no el que jo els mano. Però el sisè dia que preparin el que necessiten per portar-lo, perquè n'hi haurà el doble del que hauran recollit cada dia». Moisès digué a Aharon: «Digues a la comunitat del poble d'Israel que vinguin tots a la presència del Senyor, perquè el Senyor ha escoltat les seves murmuracions». Mentre Aharon parlava a la comunitat, van mirar cap a la glòria del Senyor que s'apareixia en el núvol.

El Senyor digué a Moisès: «He sentit aquestes murmuracions del poble d'Israel. Digue'ls, doncs: Aquest vespre menjareu carn, i demà al matí tant de pa com voldreu, i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu». Aquell vespre, doncs, arribà un vol de guatlles que cobrí el campament, i l'endemà al matí, tot el campament era ple de rosada. Quan la rosada s'esvaí, quedà per tot el desert una cosa granulada, fina com la capa de gebre que cobreix la terra. Els israelites, en veure-ho, es deien l'un a l'altre: «Man-hu?» (que vol dir: «Què és això?»). Perquè no sabien què era. Moisès els digué: «Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment».
Salm responsorial: 77
R/. El Senyor els donà el seu blat celestial.
En el seu cor posaren Déu a prova, reclamant-li al seu gust un menjar; deien malparlant de Déu: «Tindrà poder per parar taula en ple desert?».

Però ell donà ordres als núvols i obrí els batents del cel perquè plogués l'aliment del mannà, el do del seu blat celestial.

I els homes van menjar el pa dels àngels, les provisions abundants que els enviava. Després alçà el vent de llevant, orientà el garbí amb el seu poder.

I els va ploure carn com núvols de pols; milers d'ocells com grans de sorra caigueren al bell mig del campament, a vora mateix de les tendes.
Versicle abans de l'Evangeli (---): Al·leluia. La llavor es la paraula de Déu, el sembrador és el Crist; tothom qui el troba viurà per sempre. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 13,1-9): En aquell temps, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».

«Un sembrador va sortir a sembrar»

P. Julio César RAMOS González SDB
(Mendoza, Argentina)

Avui, Jesús —en la ploma de Mateu— comença a introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica per mitjà de paràboles.

La llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal d'assegurar-se la millor collita. Ell ha vingut per tal que tots «tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Per això, no escatima en escampar grapats generosos de llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4), com en «un terreny rocós» (v. 5), o «enmig dels cards» (v. 7), i, finalment, en «terra bona» (v. 8).

Així, les llavors llençades per generosos punys produeixen el percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques” li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp: els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets» (Lumen gentium, n. 5).

«Els qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe, serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «Qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9).

Demana avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers» (Jr 15,16).