La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Accepto
Més informació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dijous XII de durant l'any

Veure 1ª Lectura i Salm
1ª Lectura (2R 24,8-17): Joaquim tenia divuit anys quan començà a ser rei. Va regnar a Jerusalem tres mesos. La seva mare es deia Nohestà, filla d'Elnatan de Jerusalem. Va fer el mal que ofèn el Senyor, imitant en tot el seu pare. En aquell temps l'exèrcit de Nabucodonosor, rei de Babilònia, pujà a Jerusalem, i la ciutat quedà assetjada. Nabucodonosor mateix vingué a la ciutat mentre el seu exèrcit l'assetjava, i Joaquim, rei de Judà, s'entregà a Nabucodonosor amb la seva mare, els seus dignataris, els seus oficials i els seus eunucs. El rei Nabucodonosor s'apoderà d'ell l'any vuitè del seu regnat.

Tal com el Senyor ho havia anunciat, Nabucodonosor s'endugué tots els tresors del temple i del palau del rei, va trinxar tots els objectes d'or que el rei Salomó havia fet fer per al santuari, i deportà la gent de Jerusalem, deu mil en total, és a dir, tots els oficials, tots els homes de guerra, i tots els ferrers i els altres artesans. Només hi deixà la gent senzilla del poble. També deportà a Babilònia Joaquim amb la seva mare i les seves esposes, els seus amics i els principals del país. Els homes de guerra que deportà a Babilònia eren set mil, i els ferrers i altres artesans, mil, tots homes en edat de prendre les armes. En lloc de Joaquim, el rei de Babilònia nomenà rei el seu oncle Matanies, i li canvià el nom pel de Sedequies.
Salm responsorial: 78
R/. Per l'honor del vostre nom, Senyor, allibereu-nos.
Mireu, Déu meu, els pagans envaeixen la vostra heretat i profanen el temple sant. Han convertit Jerusalem en un camp de ruïnes. Llencen als ocells per menjar els cadàvers dels vostres servents, donen a les bèsties ferotges la carn dels vostres fidels.

Als voltants de Jerusalem corre com aigua la sang, i ningú no enterra els morts. Els nostres veïns ens escarneixen, som la burla dels pobles que ens envolten. Fins quan, Senyor! Sereu sempre tan sever, abrandat com un incendi?

No ens tingueu en compte les culpes passades, acolliu-nos per la vostra pietat, no trigueu més, que som orfes de tot.

Defenseu-nos, Déu, salvador nostre, per l'honor del vostre nom, allibereu-nos i perdoneu-nos els pecats per amor del vostre nom.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 14,23): Al·leluia. Qui m'estima farà cas de les meves paraules; el meu pare l'estimarà, i vindrem a fer estada en ell. Al·leluia.
Ocultar 1ª Lectura i Salm

Text de l'Evangeli (Mt 7,21-29): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. Aquell dia, molts em diran: ‘Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?’. Llavors jo els diré clarament: ‘No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!’.

»Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».

Quan Jesús hagué acabat aquests ensenyaments, la gent va quedar admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.

«No tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’, entrarà al Regne del cel»

Mn. Joan Pere PULIDO i Gutiérrez Secretari del bisbe de Sant Feliu
(Sant Feliu de Llobregat, Espanya)

Avui, ens colpeix l'afirmació rotunda de Jesús: «No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: ‘Senyor, Senyor’; hi entraran només els qui compleixen la voluntat del meu pare del cel» (Mt 7,21). Si més no, aquesta afirmació ens demana responsabilitat en la nostra condició de cristians, tot sentint la urgència de donar un bon testimoniatge de la nostra fe.

Edificar la casa sobre roca és una imatge clara que ens convida a valorar el compromís de fe, el qual no pot limitar-se només a unes paraules boniques, sinó que ha d'estar fonamentat en l'autoritat de les obres, impregnades de caritat. Un d'aquests dies de juny, l'Església recorda la vida de sant Pelai, màrtir de la castedat al llindar de la joventut. Sant Bernat, recordant la vida de Pelai, ens diu en el seu tractat sobre els costums i ministeri dels bisbes: «La castedat, per més bella que sigui, no té cap valor, ni mèrit, sense la caritat. Puresa sense amor és com la llàntia sense oli; però diu la saviesa: ¡Que bonica és la saviesa amb amor! Amb aquell amor que ens explica l'Apòstol: Que prové d'un cor net, d'una consciència recta i d'una fe sincera».

La paraula clara, amb la força de la caritat, manifesta l'autoritat de Jesús, la qual provocava la sorpresa als seus conciutadans: «La gent quedà sorpresa de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat» (Mt 7,28-29). La nostra pregària i contemplació d'avui, ha d'anar acompanyada d'una reflexió seriosa: ¿Com parlo i actuo en la meva vida com a cristià? ¿Com concreto el meu testimoniatge? ¿Com concreto el manament de l'amor en la meva vida personal, familiar, laboral, etc.? No són les paraules ni les pregàries sense cap compromís les que hi compten, sinó el treball per viure d'acord amb el Projecte de Déu. La nostra pregària hauria de ser sempre una expressió del nostre desig de fer el bé i una petició d'ajuda, perquè reconeixem la nostra feblesa.

Senyor, que la nostra pregària sempre vagi acompanyada de la força de la caritat.