Avui, en l'Evangeli, Pere consulta Jesús sobre un tema molt concret que segueix present en el cor de moltes persones: fa la pregunta sobre el límit del perdó. La resposta és que no existeix aquest límit: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set» (Mt 18,22). Per tal d'explicar aquesta realitat, Jesús usa una paràbola. La pregunta del rei centra el tema de la paràbola: «¿No esqueia que també tu et compadissis del teu company, com jo m’he compadit de tu?» (Mt 18,33).

El perdó és un do, una gràcia que procedeix de l'amor i de la misericòrdia de Déu. Per Jesús, el perdó no té límits, sempre que el penediment sigui sincer i veritable. Però exigeix obrir el cor a la conversió, és a dir, obrar amb els altres segons els criteris de Déu.

El pecat greu ens aparta de Déu (cf. Catecisme de l'Església Catòlica n. 1470). El vehicle ordinari per a rebre el perdó d'aquest pecat greu de part de Déu és el sagrament de la Penitència, i l'acte del penitent que el corona és la satisfacció. Les obres pròpies que manifesten la satisfacció són el signe del compromís personal —que el cristià ha assumit davant Déu— de començar una nova existència, tot reparant en la mesura del que és possible els danys causats al proïsme.

No hi pot haver perdó del pecat sense un mínim de satisfacció, la finalitat de la qual és: 1. Evitar esllavissar-se envers altres pecats més greus; 2. Rebutjar el pecat (ja que les penes satisfactòries són com un fre i fan que el penitent esdevingui més prudent i curós); 3. Foragitar amb actes virtuosos els mals hàbits contrets amb el malviure; 4. Assemblar-nos al Crist.

Tal com explicà sant Tomàs d'Aquino, l'home és deutor de Déu pels beneficis rebuts, i pels pecats comesos. Pels primers ha de tributar adoració i acció de gràcies; i, pels segons, satisfacció. L'home de la paràbola no estigué disposat a realitzar allò segon, per la qual cosa esdevingué incapaç de rebre el perdó.