1r) «Els ordenà que no s’allunyessin de Jerusalem, sinó que hi esperessin la promesa del Pare» (Ac 1,4). És el dia de l’Ascensió: a l’Esperit Sant se l’havia d’enviar; en quan a Maria, simplement, Jesús ens la va deixar...

Però, d’alguna manera el Paraclet ja acompanyava els deixebles: a través de Santa María, «plena de Gràcia» (Lc 1,38). Amb tot, dies després els seria enviat l’Esperit Sant en Persona sobre la persona de cadascun d’ells. Era el començament d’un permanent tràfec entre el Cel i la Terra, a través dels sagraments, a través de Maria (mitjancera de totes les gràcies): «Veureu obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant» (Jn 1,51).

2n) «Una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles» (Ap 12,1). L’Apocalipsi (“Llibre de la Revelació”) descriu de manera sublim la bellesa de la Mare de Déu: està com revestida de Déu mateix —el Sol dels sols—, i la resta del cosmos (lluna, estrelles...) resten sota la seva potestat i estan presents en la seva ment (en el seu cor de Mare).

3r) «I vaig veure (...) que baixava del cel procedent de Déu, abillada com una núvia adornada per al seu espòs» (Ap 21,1-2). L’Apocalipsi refereix aquests versets, en primer lloc, a la “Humanitat renovada”, presentada com l’Esposa de l’Anyell. Però, d’alguna manera, en un sentit espiritual-moral és una descripció ben aplicable a Santa Maria («la mare del meu Senyor»).

a) I així d’esplèndida Ella s’ha deixat veure a la Terra: els qui han tingut el do de “veure-la” han restat bocabadats, encisats... Santa Bernadette la descriu com “Senyora”, amb un posat com de 17 anys!... (“senyora” i “jove”: aquesta dada ens permet intuir la seva “elegància”, física i, alhora, espiritual) (Ampliació: Aquesta Reina és la nostra Mare!).

b) Part de la bellesa de Santa Maria és la seva senzillesa, manifestada en l’elecció dels seus interlocutors: en general, menuts (molt joves), pobres i senzills...

4t) «Maria se n’anà amb pressa a la muntanya» (Lc 1,39). Ella té experiència de visites: és la “Gran Visitadora”. La Mare de Déu s’ha deixat veure en els darrers segles amb més freqüència i, en les darreres dècades, amb més insistència. Hi ha com una mena de “concentració” de manifestacions (“epifanies”) marianes:

a) En quant a la freqüència, de les 34 aparicions marianes reconegudes com autèntiques per l’Església, la major part tenen lloc en els darrers dos segles: des de la Medalla Miraculosa, la veiem a La Salette, Lourdes, Knock, Fàtima, Amsterdam, Akita, Rwanda, Betània..., totes elles amb coherència de missatge que gira entorn a una crida urgent a la conversió de la Humanitat perquè s’està ofenent molt a Déu.

b) Però, a més hi la insistència. A Garabandal i Medjugorje (l’autoritat de l’Església, per ara, no ha reconegut llur autenticitat sobrenatural) les aparicions han estat molt reiterades, com mai! Si a La Salette els vidents varen veure Santa Maria 1 vegada, a Lourdes unes 18 vegades, a Fàtima unes 8 vegades..., a Garabandal varen ser entre 2.000 i 3.000 vegades, i a Medjugorje ja són incomptables (des de l’any 1981).

c) Els signes dels temps! Què ens està dient Maria Santíssima? I, amb quina urgència ens ho està dient? ¿No serà que la nostra Mare ens vol evitar que ens passi «com als dies de Noè», quan «abans del diluvi anaven menjant i bevent (...), i no se’n van adonar fins que va venir el diluvi i se’ls va endur tots» (Mt 24,38-39). Conclusió: «Vetlleu» (Mt 24,42). Aquesta paraula —sempre vàlida i vigent, en tota època— segurament s’adreça a nosaltres amb una especial urgència. (Ampliació: ¿Qui té qui: l'home el temps, o el temps l'home?).

< Anterior Següent >