Avui, al "nostre temps", la medicina ha allargat el temps de l'home: aquest té ara més temps. Però, de veritat tenim temps? Heus ací la gran qüestió: O ens té el temps a nosaltres? La majoria, en tot cas, no tenen temps per a Déu, necessita el seu temps per a si: per al seu camp, per als nous jous dels seus bous, per als seus negocis...

Però, realment tenim el temps per a nosaltres mateixos? No anem més aviat escassos? ¿Qui té qui: l'home el temps, o el temps l'home? Perquè, en realitat, ¿no vivim passant de llarg davant de nosaltres mateixos? ¿És que no és el vertader temps de l'home aquell temps que ell té per a Déu? Jesucrist tingué temps per al seu Pare-Déu, i en Ell, ara Déu té temps. ¿No hauríem de provar —un i altre cop— aconseguir alliberar el nostre temps per a Déu?

—Senyor Déu, Vós sou l'autor del temps; Vós m'heu beneït concedint-me un temps per tal d'administrar-lo tot servint-vos. Feu que de veritat el "meu temps" esdevingui el "vostre temps".