La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home dels orígens
    1. Adam treballa bé, però pateix la “solitud originària”

L'home està “projectat” per a estimar, és a dir, és creat per a viure en comunió de persones (identificació amb les persones estimades). El mateix Déu és un Ésser únic (no hi ha d'altres com Ell), però no és un Ésser solitari. El Creador desitja que l'home i la dona s'uneixin en una sola carn i visquin una mateixa vida: la vida d'una família, imitant així la mateixa vida divina. Prova d'això és que —com ja havíem avançat— en disposar-se a crear l'ésser humà, Déu comença a parlar en primera persona del plural: «Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres» (Gn 1,26). Es comprèn que Joan Pau II hagi escrit que «el “Nosaltres” diví constitueix el model etern del “nosaltres” humà» (CF 6).

El primer capítol del Gènesi és força metafísic en fornir-nos una visió tan profunda de l'home com a imatge de Déu. El segon capítol, en canvi, és més aviat de caire psicològic; l'argumentació —malgrat que enfila vers les mateixes conclusions— és d'un altre estil: és més descriptiva. En ella, “l'home” (sense especificar el gènere) apareix en la creació abans que Eva i, fins i tot, abans que la resta dels vivents. Ell llenguatge mític que empra «és un mode arcaic d'expressar un contingut més profund» (AG 7.XI.79, 2). En definitiva, és una bonica manera de donar a entendre que l'home no suporta la solitud. Hi ha nacions on el 70% de la població viu en solitud en habitatges unipersonals. En realitat, però, en aquestes mateixes nacions hom comprova que hi ha l'índex de suïcidis més elevat. L'home no suporta la solitud, perquè no ha estat creat (ni pensat, ni “calculat”) per a la solitud, sinó per a la comunió amorosa. De fet, «l'home es converteix en imatge de Déu no tant en el moment de la solitud com en el moment de la comunió» (AG 14.XI.79, 3). 

El Gènesi posa en boca del Creador la següent observació: «No està bé que l'home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo» (2,18). Aleshores, «Jahvè-Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l'home per veure quin nom els donaria» (Gn 2,19). Des d'aquell moment, l'home —en teoria— ja no estava sol. Més encara: ja podia exercir un treball (el domini sobre la creació) i madurar moralment com a fill de Déu. «L'home, doncs, donà noms a tots els ocells i tots els animals domèstics i salvatges» (Gn 2,20), és a dir, l'home treballa i treballa bé: en el llenguatge i mentalitat dels hebreus, “posar nom” era senyal de domini. Amb el seu cos, l'home treballa; amb el seu esperit, l'home respecta i estima el seu Déu-Creador. 

 Amb tot, en la pràctica, ell mateix es lamenta del seu “avorriment”. Pot treballar amb eficàcia, ja que amb el seu cos domina la resta dels vivents, però aquell treball eficaç no el fa feliç: «Per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo» (Gn 2,20). Ell es relaciona amb altres vivents que tenen cos, però se n'adona que no són cossos com el seu, ni la vida d'aquells animals és com la d'ell (no tenen coneixement espiritual, no tenen consciència, no poden estimar). En definitiva, segueix sentint la tristesa de la solitud, malgrat conèixer Déu, malgrat estar rodejat d'altres cossos, malgrat treballar amb eficàcia. Se sent sol perquè «no pot posar-se al nivell de cap altra espècie d'éssers vivents sobre la terra» (AG 10.X.79, 4).

A més, el seu cos —sexuat de dalt a baix, dissenyat per a l'amor i per a l'obertura envers les altres persones— és un cos que reclama un “complement”, és a dir, algú distint a ell mateix, però, alhora de la mateixa naturalesa. Les coses canviaran amb el sopor (o ensonyament) originari: per obra de Déu-Yahvè, l'home (que fins ara apareixia a Gn 2 sense referència sexual) se “submergeix” en un son profund, com volent significar que Déu el prepara per a un nou acte creador. Quan es desvetlli, les coses ja no seran d'igual manera: «El cercle de la solitud de l'home-persona es trenca, perquè el primer “home” desperta del seu son com a “baró” i com a “dona”» (AG 7.XI.79, 3). Aquest home (ara ja clarament com a baró o com a dona), cridat a estimar, cridat a ser imatge de Déu «podia formar-se només a base d'una “doble solitud” del baró i de la dona» (AG 14.XI.79, 2).

< Anterior     Següent >