1r) Els testimonis són sobreabundants. Seria faltar al sentit comú —seria un il•lícit prejudici— negar les descripcions externes dels fets visualitzats i testimoniats per moltes persones (moltes d'elles, gent de renom, mossens, religiosos i metges de prestigi, etc.). Moltes persones —a part de les pròpies vidents— van respondre amb moltíssima pietat i esperit de sacrifici (malauradament, al costat de la molta pietat d'un bon grup de gent, hi havia la curiositat i l'actitud “morbosa” de molts altres).

2n) Els fets que no tenen explicació simplement natural: èxtasis, i èxtasis amb moviments sincronitzats per part de les vidents; marxes extàtiques de les vidents que la gent no podia seguir; la capacitat de les vidents de llegir les consciències d'altres persones en algunes ocasions; l'actitud d'exigent oració i de sacrifici penitent de les joves vidents, i un llarg etcètera. No té explicació humana el grau de maduresa espiritual assolit per unes “nenes” (de cultura molt senzilla i molt bàsica) d'un poble perdut entre les muntanyes.

3r) «Senyor, dóna bo d’estar-nos aquí, si voleu; hi faré tres cabanes...» (Mt 17,4). Les vidents en èxtasi no estaven en estat gloriós, però —d'alguna manera— estaven fora de les coordenades d'espai i temps (podríem dir, se situaven com en una situació intermèdia entre el Cel i la Terra).

És interessant parar-hi atenció, ja que això ens pot ajudar a valorar en la justa mesura les “preocupacions” pel cos i per les coses materials aquí a la Terra, i estimular la recta esperança escatològica:

a) El seus rostres es transformaven: adquirien una expressió de gran bellesa i de gran felicitat (felicitat que contagiaven als qui amb fe les observaven).

b) Els seus cossos extasiats no obeïen les lleis físiques normals entre nosaltres: no es cansaven durant els llargs èxtasis mantinguts en posició “incòmoda” (sempre amb la mirada enlairada, guaitant l'Aparició —que ningú més veia); es desplaçaven totes alhora a gran velocitat (moltes vegades fent marxa enrere, i la gent no les podia seguir), i mai varen ensopegar.

A vegades, es desplaçaven agenollades o com assegudes a terra: era com si anessin “flotant” a ras de terra. A l'estiu —amb la calor— no suaven amb tants moviments ni tampoc s'accelerava el pols ni el ritme del cor. Si plovia, durant els èxtasis llurs cossos no es mullaven (mentre la resta de la gent anava xopa). Si era a l'hivern, podien passar hores agenollades sobre la neu resant sense refredar-se: no els baixava la temperatura (quan la gent tot just ja no podia suportar el fred).

c) Elles no eren conscients de la seva “nova situació” física ni veien el panorama ni la gent que els envoltava: per a elles —durant l'èxtasi— hi havia molta claror, molta llum (tot i que fos de nit); si les tocaven o punxaven no ho notaven.

d) Durant els èxtasis llurs cossos adquirien una propietat d'agilitat: no pesaven. Però això només per a elles: els homes més forts del poble no podien aixecar-les (per exemple, si jeien extasiades a terra); però entre elles s'aixecaven o s'enlairaven l'una a l'altra amb total facilitat (per exemple, quan volien donar o rebre dos petons a la Mare de Déu i Ella estava més enlairada: s'ajudaven mútuament a enlairar-se sense el més mínim esforç).

e) En els èxtasis els seus cossos quedaven com aïllats (incomunicats) de la gent i de les coses que les envoltaven: no hi havia manera de moure-les o fer-les canviar de posició, però... hi havia una excepció: si una de les vidents habituals no estava en èxtasi, mentre ho estaven les altres, aquesta sí que podia “interferir” amb les extasiades (podia moure-les, canviar-les de posició, etc.).

f) En quant al temps, també els vidents vivien una percepció distinta dels qui les observaven: un parell d'hores, per a elles, era un parell de minuts. La Verge Maria les avisava: “Ja ha passat tant de temps”... I no s'ho creien!

4t) Ja s’ha dit i ho repetim: La motivació / intenció dels fets és d'allò més noble: una crida a la conversió de TOT EL MÓN. No s'hi veu cap altre interès! (Ampliació: La pregària de Maria).

< Anterior Següent >